Per casualitat

Currículum

2012-02-26T12:30:00.001+01:00

Fa molts, molts dies que li dono voltes a comescriure aquest post, no només pel tema sinó, sobretot, per com m’ha fet sentirtot plegat.

Qui més qui menys, en algun moment de lanostra vida laboral, gairebé tothom ha necessitat un currículum (digues-li currículum,digues-li referències) a l’hora de buscar/trobar feina; alguns fins i tot l’haninflat “una mica”, oi senyora consellera? La formació acadèmica, en principi ésfàcilment demostrable i l’experiència fent anar una determinada eina, tard od’hora també.

Quan et diuen que tal dia començarà atreballar una nova companya que ha estat 25 anys fent-ho en una mateixa empresai portant una determinada màquina penses, almenys jo, que tindràs algú a propde qui podràs aprendre, que 25 anys són molts anys d’experiència adquirida, iuna bona oportunitat per intentar fer millor part de la teva feina. Sis mesosdesprés, les expectatives s’han convertit en un malson. Deixaré de banda que,amb el dia a dia, he anat adonant-me que és del tipus de persona que no m’acabad’agradar, però això no és un gran problema, ja que treballant es parla poc, isi puc intento tenir el cap a un altre lloc; com deia, obviant això, en aquesttemps he pogut comprovar que l’experiència no la dóna la quantitat de tempstreballat, la dóna el què has après mentre ho feies, i no en tinc cap dubte queen aquest cas és així.

Em costa molt d’entendre... bé, no,directament no entenc que després de tota una vida fent anar una mateixa eina,algú no sigui capaç de conèixer-la, de saber com funciona, de saber solucionarels possibles problemes... I el que és encara pitjor és que et facinresponsable de la seva ineptitud després d’haver invertit part del teu tempslaboral, i també del personal, intentant ajudar.

En fi, que no es pot anar venent una“suposada” experiència si a l’hora de la veritat no la pots demostrar i unsimple “pelacanyes” (que ningú es senti ofès, en aquest cas el “pelacanyes” sócjo) t’acaba passant la mà per la cara.

PS: Us deixo amb qui m’ha estat acompanyantmentre escrivia, feia i desfeia, rectificava... Bon diumenge!

Dol

2012-02-19T12:37:00.000+01:00

No sé perquè però fa dies que el record de lameva àvia és molt present en el meu dia a dia i les llàgrimes m’han tornat anegar els ulls. És normal que quan s’acosta la data de l’aniversari de la sevamort (2005), inconscientment alguna cosa es remou, el què passa és que això no seràfins al juny.

Aquell mig somriure que només s’esborrava dela seva cara quan la malaltia (Alzheimer) li feia sortir una tossudesa desconeguda per nosaltres; les carícies quenecessitava fer-li, potser per intentar donar-li una mica de la meva vidamentre la seva s’anava apagant; el dolor intens dels darrers dies i també delsposteriors; la buidor d’arribar a casa i no veure-la; tocar aquella porta que ala nit sempre era oberta...

Tota la vida juntes i un dol que no s’ha acabat.

Ja ho diuen...

2012-02-04T13:21:00.000+01:00

… que la natura és sàvia, i massa vegades nofem cas del què ens diu.

El meu pare, nascut a pagès i que en sap unamica d’aquestes coses, ja feia dies que deia que no era normal que, amb lestemperatures que havíem tingut fins ara, els ametllers encara no tinguessin niuna flor. Clar, “ells” ja ho sabien.

Aquests dies passats, amb tanta informacióavisant de l’arribada de l’onada de fred siberià i de les precaucions a teniren compte, (que ja em sembla bé, només faltaria que no ho fessin), es feiaevident la manca de memòria meteorològica que acostumem a patir; no és laprimera vegada que al nostre país ens toca passar “una mica” de fred en plehivern. Aquí, els termòmetres van baixar fins als -12º la nit de Nadal del 2001, i els meus pares han tornat a parlar una altra vegada (i en van unes quantes)del fred intens de fa 56 anys, coincidint també amb les mateixes dates.

Com he dit abans, el meu pare va néixer i viviaa pagès i casa seva, on vivien llavors, era i és una casa que està en un puntalt i desprotegit, envoltada de camps, com la resta de les cases de la zona. Ellem pregunta si recordo com era la cuina d’aquella casa, per poder-me fer unaidea del fred d’aquells dies. El cert és que, per qüestions familiars, hi haviaanat poc però sí, en recordo alguna cosa d’aquella estança, una habitació mésaviat petita i amb una llar de foc al centre d’una de les parets. El que mésrecorda és la imatge de bona part de la seva família (7/8 persones) reunides alvoltant del foc i com l’aigua d’una galleda que hi havia sota la taula s’anavaglaçant. Sí, sí, ho heu llegit bé, aigua glaçant-se a pocs centímetres del foc!!!

Durant bona part de la setmana, he anat fentfotos del què marcaven el termòmetre del cotxe i el de casa, pensant en fer-lesservir per un post (aquest, en principi), però és que, de moment, lestemperatures a les que s’ha arribat a Carme no són gens excepcionals; sónfredes, sí, però molt semblants a les que tenim força sovint durant un hiverndels anomenats “normals” (-4,4º aquesta nit); això no vol dir que, si para elvent, que és el culpable de la sensació de que fa encara més fred, llavors síque puguin anar avall, avall.

En fi, que només és qüestió de tapar-se bé sies vol sortir de casa, que el món segueix girant i d’aquí a poc ens queixaremde la calor.

Dies estranys

2012-01-29T12:55:00.000+01:00

Fa dies que tot va massa ràpid al meu voltant;moltes hores de feina, poc descans, estar pendent de gent propera, sensació deque passa alguna cosa,... i no tinc temps d’assimilar-ho. Sé que això sóntemporades i que, en algun moment, tot tornarà a agafar un ritme més pausat,però ara mateix em sento esgotada i sense ganes de fer res.

2011

2011-12-31T22:00:00.000+01:00

Quan s’acosta el final de l’any, gairebé senseadonar-te’n, comencen a desfilar totes aquelles coses que t’han anat passant alllarg dels darrers 12 mesos. Ara mateix podria fer-ne un resum, però cal? No,em sembla que no. Són coses que ja han passat, que no puc (ni vull) canviar;unes m’han fet patir, amb altres m’he sentit bé, alguna l’he fet malament i hetingut l’oportunitat de millorar-la,... i de totes, d’absolutament totes, n’heaprès alguna cosa; i mentre el 2011 esgota les seves darreres hores puc dir quem’alegro d’haver-lo viscut.

Amb això (i alguna coseta més), celebraré iagrairé tot allò que ha tingut de bo aquest any i oblidaré el que no mereix serrecordat; i ho faré al llarg d’una vetllada especial, un pla gairebé perfecte;sense soroll, sense horaris ni pressa, sense haver de posar bona cara, senserituals... Unes darreres hores planejades amb la consciència de voler-les viurecom a mi em ve de gust fer-ho; a casa, sola i tranquil·la, gaudint del moment ide l’escalfor que donen les parets del meu refugi.

Des d’aquest racó del nostre país us desitjo, de tot cor, un anyple de petits moments de felicitat compartida.

Tres... Dos... Un... 2.TBfC

2011-12-29T21:00:00.000+01:00

Doncs sí, fa tot just un mes estàvem celebrantel primer aniversari de la 1.TBfC i ja tenim a la vista la segona edició, unamica lluny encara, però el temps passa volant. La 2.TBfC ja està en marxa itornarà a ser a Berlín. Us hi apunteu?

A veure, va, agafeu l’agenda i aneu passantfins al primer cap de setmana de juny. Què, encara no hi res apuntat? De momentreserveu aquests dies i comenceu a fer números amb les dades que ara us donaré.

2.TBfC:

1 - 3 de juny de 2012

(o fins al 4, qui pugui i vulgui allargar-ho)

Viatge:

Volar amb Easy Jet

Divendres 1 (10:35 - 13:20) = 35,99€ *

Diumenge 3 (17:00 - 19:35) = 47,99€

(qui es quedi fins Dilluns 4 (17:00 – 19:35) =47,99€

*Els preus són els d’avui.

Allotjament:

MOTEL ONE HAUPTBAHNHOF = 69,00€ nit senseesmorzar

Au, va, animeu-vos a gaudir de Berlín i del’experiència blocaire.

PS: Hi ha coses que no es poden fer amb pressa i aquesta n'és una. Per tenir més informació, passeu per casa del Ferran.

NADAL 2.0

2011-12-24T07:00:00.000+01:00

BON NADAL!!!

Apunt mèdic

2011-11-26T06:14:00.000+01:00

Nom científic:

1.TBfC (1ª Trobada Blocàire fora deCatalunya).

Nom comú:

Berlinitis aguda crònica.

Descripció:

Aquesta és una d’aquelles malalties anomenadesrares i pertanyent al subgènere de les molt rares, ja que afecta tan sols a unreduïdíssim grup d’individus (quinze concretament) que la van desenvolupardefinitivament, avui fa un any, a la freda capital alemanya, després de setmanesde patir-ne els símptomes previs.

Símptomes:

Els més destacats en la seva fase prèvia (desd’un mes i mig abans, aproximadament); nerviosisme en augment, treball en equipi complicitat (amagada, en bona part del procés).

En la fase imminent (unes hores abans del’esclat definitiu), poc a poc el nerviosisme es converteix en tranquil·litat, ia la complicitat se li suma la confiança.

Contagi:

El virus d’aquesta malaltia va sorgir de formaespontània a començaments de juny del 2010 infectant, poc a poc, a unaquantitat indefinida de persones, però només van ser aquestes quinze les que lavan patir amb totes les seves conseqüències tan bon punt van trepitjar sòlberlinès.

La malaltia:

La seva característica principal consisteix envoler compartir. Des del primer moment, parlar amb uns i altres per anar-seconeixent i fer les coses junts o en petits grups, però mai sols, és més queevident.

Estar pendents els uns dels altres, descobrir,riure o jugar són altres de les manifestacions que apareixen en aquestamalaltia.

L’entorn més proper del afectats conviu ambels seus efectes però no els pateixen directament.

Seqüeles:

Buscar i trobar ocasions per tornar a estarjunts. Independentment de la vida privada de cada individu, la complicitatsegueix molt viva.
S'ha pogut comprovar científicament que quan a algú li passa alguna cosa bona i la comparteix, la resta se n'alegra moltíssim; i si és just al contrari, tots s'aboquen a fer-li costat.

Tractament:

Encara no se n’ha trobat cap, ni hi haintenció de fer-ho; els afectats no es volen curar.

En fase d’estudi:

En alguna ocasió s’ha observat que quan a undels afectats li passa alguna cosa, encara que inicialment no en digui res, alsaltres (l’estudi és per saber si els passa a tots a l’hora, o només a alguns)se’ls activa un gen anomenat provisionalment “sisè sentit tietil” (de tieta; toti que aquests gen el tenen ambdós sexes), que genera tot un seguit decasualitats que fan que l’afectat sovintacabi explicant-ho.

Curiositats:

No es coneix cap altra malaltia vírica iinfecciosa que els que no la pateixen, voldrien estar-ne infectats.

Conclusions:

Patir Berlinitis aguda crònica és impossible,més enllà dels que ja la tenen, però no es descarta que en algun moment apareguinmalalties similars.

Observació important:
Llegir l'annex que trobareu al primer comentari.

N'hi ha per tant?

2011-11-12T10:26:00.001+01:00

Fa mesos que, de tant en tant, m’arriba unmail parlant de l’onze de l’onze de l’onze i de la sort que tindré si elreenvio; us he de dir que tant els mails com la meva sort van directament a lapaperera.

El dia d’ahir, (ja ho sé, vaig tard), segurque hi ha gent que el tindrà com a un dia “diferent” per alguna raó: elnaixement d’un fill/germà/nebot/..., la pèrdua d’algú estimat, el primer diad’alguna cosa, aquell viatge a...

El pas del temps s’ha convertit en unaobsessió per a molts i els anys, mesos, dies, hores, no són més que una manerade tenir-lo mínimament endreçat i controlat, ja que la percepció que se’n té,depenent del què estiguis vivint a cada moment, no és sempre la mateixa.

Aquests dies, el meu pare em deia que noentenia tot aquest enrenou per l’onze de l’onze de l’onze si l’any que vetindrem un dotze del dotze del dotze, i té raó, no n’hi ha per tant. Això sí,si arribo a l’onze de l’onze del cent onze en bones condicions, que ho dubtomolt, potser sí que llavors serà un dia especial.

Òpera

2011-10-30T20:30:00.000+01:00

Cada vegada és més difícil trobar alguna cosamínimament decent a la programació de qualsevol televisió, de les moltes que espoden veure avui dia; potser se’n podrien escapar els documentals de La 2 i delNational Geographic, perquè entre partits de futbol; curses de Formula 1;pel·lícules sovint repetides o de baixa qualitat; sèries que de vegades nosaben com acabar; i programes que no aporten res, i on els crits i la manca derespecte són el què ven, i com més n’hi ha més gent se’ls mira, no queda gaireespai per programes amb cara i ulls. Això sí, al germà petit de “La nostra”, elC33 es poden trobar petites joies d’aquelles que et fan repensar la idea dedir-li adéu al televisor.

Descobrint una més de les meves mancances, enaquest cas cultural, us confessaré que no he anat mai al Liceu, ni he escoltatni vist una òpera sencera, però sí que m’he emocionat escoltant una ària. Devegades només és qüestió de que algú que en sàpiga tingui la paciènciad’anar-t’ho explicant. Això em va passar fa uns anys amb en Marcel Gorgori, crec que alprograma del Toni Clapés (no recordo si encara a Catalunya Ràdio o ja a Rac1) iem torna a passar ara amb en Ramon Gener i l’”Òpera en texans”. Ambl’entusiasme amb què comparteix els seus coneixements i el llenguatge planer ientenedor que fa servir, és ven bé això, posar l’òpera a l’abast de tothom, anivell usuari, vaja.

Si voleu, aquí en teniu una mostra.

+ 1

2011-10-27T00:30:00.000+02:00

______

___________________________________________

Tres lletres

2011-10-21T20:06:00.000+02:00

És molt fàcil que davant d’alguna cosa,situació, fet, en qualsevol moment i sense ser-ne massa conscient, s’escapi unaexclamació que et surti de l’ànima; la deixes anar així, de cop, sense pensarel les conseqüències; de vegades aquestes paraules fan mal, d’altres sóndivertides, algunes no tenen importància... i també hi ha aquelles que, quant’adones del què has dit, veus que amaguen molt més del què et pensaves.

La buidor que m’acompanyava fa unes setmanes,tot i que encara treu el nas de tant en tant, ja ha quedat enrere; i ha estatuna sola paraula, curta, tres lletres, posada en un context estrany fins ara,la que m’ha fet adonar d’això.

Buidor

2011-10-02T12:49:00.001+02:00

Fa dies que m’acompanya aquesta sensació.

No sé si és perquè poc a poc els dies vanperdent hores de sol i, entre els meus horaris i el lloc on treballo, això voldir que gairebé no el veuré. No m’agrada la calor, ni els efectes nocius delseu contacte amb la pell, però em costa molt somriure quan estic dos o tresdies sense veure’l; el necessito.

O potser és que s’acosta el meu aniversari; i encara que m’agradi anar sumant, qui sap si el meu subconscient no pensa elmateix. Hi ha hagut prou gent al meu voltant que ha tingut un camí més curt queel meu i els trobo a faltar.

O que darrerament he recordat una històriapassada que m’ha fer reviure bons i mals moments.

Però crec que el que em fa sentir així no éscap d’aquestes tres coses. Són aquelles converses pendents que no acabend’arribar mai; aquells intercanvis de missatges ràpids que ja no són divertits;aquell intuir que alguna cosa s’ha perdut; aquell mirar als ulls i sentir quela distància es va fent cada vegada més gran...

“Potser tot plegat només és fruit de la tevaimaginació i veus fantasmes allà on no n’hi ha”. “Potser dones massaimportància a detalls que no en tenen”. “Potser aquesta vegada la teva intuïcióestà fallant”. Tot això m’ho repeteixo constantment i malgrat tot, la sensacióde que alguna cosa no va bé m’acompanya en tot moment.

Amors (???) d'estiu

2011-09-29T04:00:00.000+02:00

Et maleeixo per resseguir cada centímetre dela meva pell amb els teus petons enverinats.

Et maleeixo pels records deixats al meu cos ique no s’esborraran fàcilment.

Et maleeixo per les nits en blanc cada vegadaque la pell se m’encenia de matinada.

Et maleeixo per les hores de desesperació.

Et maleeixo per haver convertit el meu estiuen un malson.

Et maleeixo perquè ja som a la tardor i encaraem vens a veure.

Et maleeixo a tu; sí, sí, a tu, mosquit tigre, pertots els problemes de pell que he patit (i encara pateixo) “gràcies” a lesteves picades.

País basc?

2011-09-25T22:14:00.000+02:00

Podria ser-ho, però no ho és; és tan sols unbocinet del País Basc a terres catalanes/anoienques.

Que tingueu tots una bona setmana!

Porta tancada

2011-09-18T10:02:00.000+02:00

Fa uns dies, jugant, vaig estar remenant elcalaix de les petites coses del passat que tinc a la memòria buscant-ne una quefos prou desconeguda i engrescadora alhora. Mentre ho feia en van sortir unesquantes; unes eren evidents, altres ja sabudes, alguna sí que servia, i d’unracó del fons, una d’aquelles que són més personals; però no era ni el momentni el lloc per deixar-la anar, no tant pel fet en sí com per les possiblesexplicacions posteriors.

Una petita cosa que és part d’una més gran ique des de fa temps tinc guardada darrere d’aquella porta tancada, però no ambclau, perquè m’agrada entrar-hi de tant en tant i treure-li una mica la pols,que malgrat tot va tenir coses bones; més aviat ho faig per recordar lesque no ho van ser tant, i és que són aquestes les que ensenyen.

Lluna

2011-09-11T21:08:00.000+02:00

M’agrada mirar-la. M’agrada adormir-me amb laseva llum omplint de claror la meva habitació. M’agrada caminar de nit i queil·lumini el meu camí.

No sé si té màgia, però ho diuen. El que sí ésmàgic són algunes de les coses que passen en la seva presència. Converses dematinada en una nit d’insomni. Trobada d’amics. Platja. Jocs. Rialles.Complicitats. Gent nova. Els que hi seran sempre. Ell.

Regal virtual

2011-09-10T01:34:00.000+02:00

Vivim en un món tan materialista que tot esdevenimentha d’anar acompanyat d’un regal; fins i tot hi ha qui espera el dia assenyalatpensant més en la quantitat de regals que rebrà, que no pas en la importànciadel dia. I a mi que m’agrada que la gent que m’importa, senzillament se’nrecordi i em digui alguna cosa...

Potser com que no sóc gaire de regals, emcosta molt saber què triar quan n’he de fer algun. I la cosa es complica quanla persona en qüestió et diu explícitament que no vol res. Per sort hi ha vegades en que no ets l’única que està en la mateixa situació i això fa lescoses una mica més fàcils, o no. Troba’t, comença a parlar, dóna idees,decideix, tira-ho endavant, ... fins que arriba aquest moment, el de donar-li.

Per molts anys, guapo!!!

&lt;p&gt;&amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;gt;&lt;/p&gt;

PS: Trobo que està bé això dels regals virtuals...excepte per una cosa, no veus la cara que fa la persona que el rep.

Per versions...

2011-09-05T04:43:00.000+02:00

Ves per on, poc a poc i sense adonar-me’n ja tinc un anyet!!!

La meva “mare” m’ha explicat que el meu naixement va arribar després d’una decisió presa més amb el cor que amb el cap; que en la tria del meu nom hi té alguna cosa a veure aquesta decisió; i que tinc els millors “padrins” i “padrines” del món, els “berlinesos” em sembla que es diuen.

Guardeu-me el secret; us explico això d’amagat, mentre d’ella prepara el post, perquè s’ha oblidat del meu aniversari, espero que no se n’adoni que ho he fet. Sssssssssst...

... o potser hauria de dir perversions, tot i que en sentir/llegir aquesta paraula sovint ens vingui una altra cosa al cap; però anem al tema abans que la traïdora imaginació faci de les seves, que només vull parlar de música.

Els que coneixem algun artista, del camp que sigui, sabem que la seva és una feina de moltes hores i que el resultat final és d’aquella manera i no una altra per alguna raó. L’han pensat, l’han provat, l’han polit, és una petita (o gran) part d’ells,... De fet, no és tan diferent de fer un post; oi que a cap de nosaltres ens agradaria que qualsevol, dit amb tot el respecte, pogués canviar allò que hem escrit? Evidentment, quan ja està acabat i és públic llavors sí que poden dir-hi la seva, si volen, només faltaria!

Ui, ja veig que avui em disperso amb facilitat i com que aquest post està pensat perquè hi hagi molta música i poques paraules, potser que m’hi posi i que cadascú triï la versió que més li agradi.

Hi havia un agutzil savi, que en certa ocasió, i per ordre de l’alcalde, va fer saber a tothom de la presència d’una fera ferotge que amenaçava als seus veïns; els veïns eren d’un país petit, que no tan sols era petit, també era tranquil, respectuós i divers; i amb unes arrels ben agafades a la seva terra; però amb això no n’hi havia prou, necessitaven un heroi, un tal Serrallonga; i es que quan s’ha de lluitar amb la cara al vent, també calen el cor, les mans i els ulls. I així, amb eufòria, (unes vegades més i altres no tant), o potser només amb alegria (que tampoc està malament), aquests veïns, i alguns que amb els anys s’hi han afegit, segueixen amb la seva lluita constant contra totes les feres que se’ls planten al davant.

Postals de vacances

2011-08-20T22:25:00.006+02:00

Després d'hores de carretera i ja instal·lada a l'hotel, comencen les escapades.

Primera parada, Hondarribia, a pocs metres de la frontera amb França.

Arribant a la "Plaza de Armas".

Comença a haver-hi ambient.

"Plaza Guipuzcoa"

Una petita mostra de balcons.

Vista d'Hendaya des del passeig d'Hondarribia.

El Far...

... i el Cap Higuer, encara a Hondarribia.

Sota la boira; Hondarribia en primer terme i Hendaya al fons, des del mirador del Jaizkibel.

Mirant a l'horitzó.

On és el Jaizkibel?

Va, torno a l'hotel, que ja n'hi ha prou per avui.

Vaja, el cel està tapat; comencem bé el segon dia.

El Guggenheim, ja sóc a Bilbao.

El Teatre Arriaga,

i la "Plaza Nueva".

Fa calor i ja en tinc prou. Agur, Bilbo!

A Zarautz s'hi està més fresquet.

Ep, un partit de "pelota" al carrer.

Mirar-los una estona, passejar una mica més i cap a sopar.

Ja hi tornem a ser, tercer dia i sense sol. Millor, així no hauré de patir per la meva pell.

Donostia em rep amb el cel gris i amenaçador.

Entre les platges de "La Concha"...

...i d'"Ondarreta"...

... camí del "Peine de los Vientos".

Però a mi m'agrada més això.

Déu n'hi do quina caminada; és hora de dinar.

Avui aniré de "pintxos", però on? Doncs aquí!

Cap a l'altre costat de la ria. El Kursaal.

Em quedava la platja de "Zurriola".

Ja hi som! En una escapada al País Basc no hi pot faltar el txirimiri.
Com que ja conec el Monte Igueldo d'una altra estada, millor que vagi passant cap a Zarautz.

Això s'està acabant, demà ja torno a Catalunya; potser que avui m'ho agafi amb calma.
És que aquesta vegada no podré fer cap foto d'una sortida de sol?

El "malecón" i la platja de Zarautz sota la pluja.

Sort que a la tarda m'hi he pogut passejar tranquil·lament per darrera vegada i fins i tot m'he assegut una bona estona en un banc, deixant que els meus pensaments es barregessin amb el so de les onades.

Una mica de música per acabar sempre va bé!

De l'infern al paradís.

2011-08-13T16:15:00.000+02:00

Estar de vacances et permet fer coses d’aquelles que no sempre es poden fer la resta de l’any, i anar a donar un tomb per l’infern ha estat una d’aquestes coses.

Mare de Déu del Patrocini o Notre Dame du Port,

patrona de Cardona i protagonista de la novel·la.

De rutes literàries de novel·les amb èxit se n’han fet unes quantes; de sentir-ne parlar em venen a la memòria L’Església del mar, d’Ildefonso Falcones, pels voltants de Santa Maria del Mar; o pel monestir de Sant Pere de Rodes, amb Núria Esponellà i “Rere els murs”; però d’un èxit de vendes bàsicament local (i és una llàstima), al menys jo no en tinc coneixement. Ja us vaig parlar del llibre “L’Infern d’alabastre” després d’anar a la seva presentació; del què no us n’havia dit res és de la proposta que, unes setmanes més tard, va fer l’Àlex Tripiana, (amic del Jordi, l’autor) a la pàgina que la novel·la té al facebook; es tractava d’organitzar una visita guiada per Cardona resseguint els escenaris on passa tot, i que no us explicaré.

Poc a poc es va anar fent realitat i finalment li van posar data: 11 d’agost a les 9 del vespre (tot i que ens van convocar a quarts de 9).

Més o menys un centenar de persones (més de les previstes inicialment), ens vam trobar a l’Ermita de la Pietat, el punt més alt de Cardona, més que el seu imponent castell, per fer dues hores de ruta guiada per alguns dels espais protagonistes del llibre, (per seguir-los tots segurament es necessitaria el doble de temps, degut a la distància que hi ha entre ells i als desnivells d’una vila que no té carrers plans), acompanyats de l’autor, que ens explicava anècdotes i el perquè d’aquell lloc i no un altre; i del mateix Àlex, guia cardoní, que compartia amb nosaltres els seus coneixements històrics de cada una de les aturades que fèiem en el camí. L’Àlex és d’aquells guies que dona gust escoltar i aconsegueix que fins i tot aquells a qui, com jo, els costa una mica això de la història, l’escoltin amb atenció.

La batejada com a “Ruta de l’Infen” s’acabava, per qui ho volia, amb un sopar temàtic al restaurant d’un hotel local. Es a dir que, entre una cosa i l’altra, servidora, que va retirar de les últimes, juntament amb els amfitrions i alguns amics, ho va fer a quarts de 2 de la matinada.

Després de tantes hores de caminar i estar a peu dret durant el sopar, qualsevol agafava el cotxe i es posava a la carretera durant una hora més, per això vaig passar la nit al mateix hotel, un antic convent de monges que també havia estat escola. M’havia de redimir una mica després de passejar per l’infern i abans de passar uns dies a un paradís, el País Basc.

Vull agrair-li a l’Ester Fabrega que, encara que no ens coneixem, m’hagi donat permís per posar l’enllaç al seu àlbum de fotos de la “Ruta de l’Infern”**; tant les fotos com els seus comentaris us ajudaran a seguir mínimament el que vam viure nosaltres, i potser us animen a llegir la novel·la i apuntar-vos a una propera ruta, sense data encara però potser molt aviat.

** És molt possible que per veure les fotos us hagi d'agradar la pàgina de "L'Infern d'alabastre". Els que teniu facebook us hi podeu afegir momentàniament i els que no, doncs em sap greu.

Tarda de vacances

2011-08-03T17:15:00.001+02:00

Acabo de dinar i pujo al porxo per llegir una estona i qui saps si també fer una becaina, còmodament asseguda a la meva cadira.

Mentre m’acosto al final de la novel·la que tinc entre mans, una història dura, sembla que el temps també en vol ser protagonista perquè, de lluny, es comencen a sentir trons. Si que el cel s’ha anat tapant, però el tros que veig des d'on sóc no sembla gaire amenaçador. Després de sentir-ne uns quants, de trons, arriben les primeres gotes, grosses, que mentre van mullant la terra seca pel sol d’estiu, desprenen aquella olor efímera i que a mi m’agrada tant. Poc a poc, la intensitat de la pluja i el vent augmenten, al mateix temps que la temperatura baixa uns graus i jo arribo al final del llibre. El xàfec dura una estona i quan, per la llum, sembla que els núvols es comencen a aprimar, tot es tenyeix d’un color més intens, més lluent. Encara acompanyat de pluja, el sol treu tímidament el nas per primera vegada després de la tempesta, però és torna a amagar, com si encara no fos el seu moment. Finalment el so de la pluja deixa pas al del degoteig de les teulades i el de l’aigua que llisca muntanya avall i passa pel costat de casa. I, ara sí, el sol ja no te vergonya i, mentre amb la seva escalfor va eixugant el terreny, també juga amb les gotes de pluja que s’amaguen a les fulles dels dos ametllers que tinc davant. Des de la meva cadira em quedo absent observant com aquests arbres, quan no es mouen, semblen plens de diamants; però que la lleugera marinada fa que, en bellugar les seves branques, tingui la sensació d’estar mirant un cel verd ple d’estrelles espurnejants.

Més val tard...

2011-08-01T16:17:00.000+02:00

Amb gairebé catorze hores d’endarreriment, oficialment començaven a mitjanit, ara sí que ja puc dir que estic de vacances.

Els darrers mesos han estat durs, difícils i esgotadors, i encara sort que el parèntesi de l’escapada a Berlín, de fa un mes i mig, em va ajudar a agafar una mica d’aire per poder arribar fins avui. I què faré aquestes tres setmanes? Doncs res!!! En aquest cas, entenguis res com a sinònim de passejar tranquil·lament, llegir molt, veure amics, alguna escapadeta d’un dia, ... De fet, ara com ara, només tinc prevista una cosa, aquesta, que em ve molt de gust i on si barrejaran lectura, història i gastronomia, tot en un entorn que m’és familiar i a l’hora desconegut.

Ja fa unes setmanes que vaig començar a triar quins serien els meus companys per aquests dies de descans; no sé si tindré prou temps (crec que no) per tots ells, però sé que no em deixaran, que encara que durant aquestes tres setmanes no els faci cas, saben que més endavant compartirem moltes hores.

Poder seure al porxo de casa, veien la muntanya, i amb els ocells de música de fons, és un luxe.

He començat per aquest...

... però no sé quin el seguirà. Aniré a Praga/París?

A l'Índia?

A Nova York?

O de Montserrat a Terra Santa?

Això sí, cada pas que faci estarà ben assenyalat, perquè no em perdi.

Invisible

2011-07-06T20:26:00.000+02:00

M’agrada la meva vida i això que no m’ha estat fàcil arribar fins aquí; tinc unes quantes cicatrius que em recorden constantment el llarg camí que m’hi ha portat. He ensopegat amb pedres prenent decisions equivocades; he pagat preus molt alts en certs peatges; m’he arriscat seguint camins que no m’han portat enlloc; absències que m’han fer vessar mars de llàgrimes; trens que passaven i no podia agafar;... Sóc conscient que, per més tranquil·la que estigui ara, per més que m’agradi el que m’envolta, coses d’aquestes em seguiran passant; i les patiré, i em faran mal, i d’alguna manera lluitaré per seguir endavant.

Però sempre hi ha un dia d’aquells en que, només obrir els ulls, ja sé que no serà un bon dia, que per ganes em quedaria al llit, deixant passar les hores esperant que arribi l’endemà, però no pot ser, les responsabilitats fan que em llevi i és la rutina la que fa les primeres coses. El pas de les hores no m’ajuda gens, més aviat fa el contrari, evidencia que realment no és un bon dia quan, sense cap raó aparent, se’m fa un nus a la gola i m’agafen ganes de plorar. Després d’això la negativitat s’accelera i tot es fa una muntanya: els secrets dels altres es tornen feixucs i difícils de portar; els silencis consentits, que neixen d’una necessitat vital, s’omplen amb les veus dels meus dubtes i les meves pors; actituds alienes que fan alentir el pas del temps; trobades i converses que no aconsegueixen fer desaparèixer els fantasmes del passat;... Amb una mica de sort, aquesta sensació no s’allarga gaire, però sí les seves conseqüències. Per una vegada, necessito ser jo qui rebi alguna cosa; sento que em cal una abraçada, o un gest, que em digui que tot està bé, però sembla que ningú se n’adona mai. Potser sí que en moments així em torno invisible.

Desconnectar

2011-06-17T22:06:00.005+02:00

Sovint fem servir les paraules massa lleugerament donant-los una importància molt inferior a la que realment tenen; ara mateix, i per posar un exemple: que alci la mà aquell/a que no hagi dit alguna vegada allò de “estic deprimit/deprimida”. És molt possible que cap dels que ho hem fet haguem patit aquesta malaltia en algun moment o que l’hagi patit algú proper.

Un altre exemple és la que dóna nom al post, desconnectar (en català publicitari seria “fer un kit-kat”). Segons una de les definicions que ens dóna el DGLC (Deixar de prestar atenció), aquest verb sembla que serviria per un moment puntual: que algú o alguna cosa ens atabala, que no hi ha manera de què allò que tenim entre mans avanci, que ... Doncs apa, ho “aparquem” una estona i llestos. Però no, majoritàriament el fem servir quan ja no podem més; i aquí és on volia anar a parar.

Després de molts mesos treballant en equip, amb els components d’una llista, per preparar les passades municipals; de seriosos problemes laborals (sortosament superats); de setmanes emocionalment difícils; i d’unes quantes coses més, aquests dies he pogut DESCONNECTAR (sí, amb majúscules). Durant quatre dies, tres si comptem les hores, ho he fet de tot i de gairebé tothom, que sempre hi ha qui t’acompanya a tot arreu, encara que no hi sigui físicament. Una capital europea, moltes hores per pensar o per no fer-ho, llargues passejades, museus, història, natura, converses agradables (es que no sempre estava sola), silencis compartits...

“Em sembla que el temps no existeix. Crec que és una convenció que utilitzem mentre som en aquesta vida. Com sinó podríem endreçar els nostres pensaments?” Això ens ho deia el Ferran fa uns dies en un post nostàlgic i hi estic molt d’acord. La percepció que tenim del pas del temps, fraccionat de moltes maneres, unes molt curtes i altres eternes, depèn molt del moment i de l’estat anímic. Aquests dies, en que senzillament m’he deixat portar, he tingut l’agradable sensació de que el temps seguia el meu ritme pausat i tranquil. Permeteu-me que tot el que m’ha donat aquesta escapada m’ho quedi per mi; això sí, us regalo unes fotos.

Marienkirche

Alexanderplatz avall

L'Spree

La Catedral de Berlín

L'Altes Museum

El Bundestag

La Porta de Brandemburg

La Catedral Alemanya (Gendarmenmarkt)

Gendarmenmarkt

La Torre de TV des de Friedrichstrasse

Mare amb fill mort (Käthe Kollwitz) -

Neue Wache (Nova Guàrdia)

El Pèrgam (tot i que no calia)

En record dels parlamentaris morts dels

partits comunista i socialista

Comença el darrer dia

Què, us ha agradat Berlín?

Feina ben feta

2011-05-29T12:25:00.001+02:00

Si no em falla la memòria, fa un parell de temporades que al meu poble tenim Penya Blaugrana, de la que encara no en sóc sòcia, malgrat alguna conversa amb el seu president. Ahir, per primera vegada, hi vaig anar per seguir el partit de la final de la Champions, després de quedar amb algú que finalment no va poder venir, però com que tots ens coneixem...

Sí, la victòria d’ahir és la culminació de la feina feta durant tota la temporada; la regularitat n’és part important per guanyar la Lliga o per arribar a dues finals i, esportivament parlant, això els converteix en el millor equip, però per mi , i suposo que per molts, la força del Barça, el què els fa ser els millors, és la seva humanitat. Gran gest el de cedir el braçalet de capità a l’Erik Abidal per què fos ell qui aixequés la Copa, he de reconèixer que em va emocionar.

Un cop passada l’eufòria del moment, aquest matí, fent un cop d’ull ràpid a la premsa (després d’escriure aquest post ho faré ben fet), he anat directe a saber que va passar a Plaça Catalunya amb les celebracions; ells si que fan la feina ben feta: organitzats, pacífics, respectuosos,... sento que em representen i, sobretot avui, em fan sentir orgullosa; orgullosa per la decisió de mantenir l’acampada, i també perquè van saber aïllar-la de tota aquella gent que hauria servit per donar arguments a certs polítics per intentar fer-los callar.

Com orgullosa estic també d’en Ferran (us en parlo perquè avui ho ha fet al seu bloc). Sé que tirar endavant el seu projecte de futur no és gens fàcil, que ha d’anar pas a pas, que hi ha moltes coses a tenir en compte, que s’han de prendre decisions importants,... però estic segura que se’n sortirà.

Som molts els que, de manera anònima, fem o intentem fer bé la nostra feina i que només els del nostre entorn més proper ho valoren, però no per això deixem de fer-ho i, almenys a mi, quan algú m’ho agraeix, em fa sentir especial.

Sorpresa!!!

2011-05-10T12:28:00.000+02:00

Això és el que vaig tenir fa un parell de dies, una sorpresa molt agradable. Us ho explico.

El dilluns a la tarda, entre arribar a casa després de la feina i tornar a sortir perquè havia quedat (res, coses de la campanya d’aquestes municipals), vaig tenir uns minuts per connectar-me i passar pel bloc a veure si algú havia penjat un post nou. I sí, entre altres, el Marc, un bon amic, n’acabava de penjar un; el vaig llegir, com sempre, i aquesta vegada, tot i no acabar d’entendre gaire bé per on anava, també hi vaig deixar un comentari. Fins aquí la història no té res d’estrany, tots ho fem això de llegir blocs, de fet és el que estàs fent ara mateix; i comentar, potser també ho faràs.

Però el seu post tenia una raó de ser. Com sabeu visc en un poble petit que té molta activitat, (esportiva, cultural, formativa...) Li van demanar que en una classe d’informàtica per adults els parlés dels blocs (què són o com deixar un comentari) i el post era part de la lliçó. En començar, es van trobar que algú (jo) hi havia dit la seva. Després de preguntar-se, i acabar esbrinant, qui era aquella nena agafada a una ampolla de cava, els va ensenyar com arribar fins aquí; i si llegiu els comentaris del post anterior, veureu que em van fer servir de conillet d’índies. La cara d’al·lucinada que vaig fer, en veure el meu correu ple d’avisos de nous comentaris, segur que era de foto.

La veritat és que em va fer molta gràcia que persones a les que sovint veig pel carrer, que conec de tota la vida, o des de fa molts anys, deixessin la seva petjada a casa meva. A tots, els que van comentar i als que no, MOLTES GRÀCIES!!! M’agrada ser una petita part del vostre aprenentatge.

I Marc, gràcies a tu també per fer-me’n còmplice, (necessitava una estona així), i sobretot per la conversa posterior.

Montserrat

2011-05-07T13:56:00.013+02:00

Tot i que em van educar seguint els preceptes de la religió majoritària d’un país aconfessional, sense anar a una escola religiosa, (estic batejada, vaig fer la primera comunió i també em van confirmar) no sóc massa creient, més enllà de pensar que tots som iguals davant de Déu, i encara menys practicant. Això sí, amb tot el respecte pels que ho són, sempre que no m’ho vulguin imposar.

Per mi, anar a Montserrat no és una qüestió de fe, encara que l’espiritualitat que s’hi respira és innegable i d’alguna manera sempre t’acabes deixant portar; en el meu cas, el millor moment és a darrera hora de la tarda, després del cant de Vespres, quan a l’església ja no hi queda gairebé ningú i hi ha molt poca llum al seu interior.

Tinc la sort de viure-hi molt a prop (en mitja horeta de cotxe hi arribo) i de veure la muntanya cada dia des del poble. Us confessaré una cosa; quan arriba l’època en què a quarts de set del matí, camí de la feina, començo a veure el seu perfil retallat damunt el cel que ja clareja, em serveix per ser conscient de que arriba el bon temps i els dies llargs. Com us anava dient, hi visc a prop, i des del costat per on hi arribo puc començar l’escapada gaudint de les vistes de bona part del Bages i, si el dia és clar, dels Pirineus (nevats si és hivern) al fons. Quan ja ets allà, qualsevol dels camins que l’envolten és bo per contemplar la barreja de paisatge i natura que ens regala un lloc tan únic i espectacular visualment, i també tan simbòlic pels catalans.

M’agrada anar-hi sola per poder anar fent, per caminar per on em vingui de gust, que si no tinc temps d’entrar a l’església no passa res... Però ahir va ser diferent; per les persones amb les que anava era important seguir els rituals (perdó, potser algú s’ofèn) de posar espelmes, pujar a tocar la imatge de la Moreneta i resar o demanar (depèn de cadascú). No hi tinc res en contra i vaig estar amb elles tota l’estona, això sí, sentint-me estranya, excepte el parell de minuts en que, mentre anaven fins a l’altar major i tornaven, vaig aprofitar per tenir el meu moment seient al darrer banc i desconnectant de l’entorn.

Per acabar el post, us deixo amb el Virolai.

L'infern d'alabastre (actualitzat)

2011-04-10T12:03:00.004+02:00

No sóc d’anar a presentacions de llibres, de fet, ahir va ser la segona vegada que ho feia i per una raó molt personal. Durant mesos, des de la signatura del contracte amb l’editorial, he pogut anar parlant amb l’autor i seguint, més o menys, tots els passos que l’han portat fins aquí, a tenir la seva primera novel·la a la venda des de fa un parell de setmanes.

En Jordi, l’autor, i la Núria, la seva dona/companya/amiga (i la meva cosina), amb l’ajuda d’amics i familiars van preparar una presentació molt especial; un acte senzill, proper (a Cardona tothom es coneix), i ple de complicitats. Poder ser en aquell teatre, que estava ple, entre la gent que li és més propera, va ser tot un plaer i ser una més al sopar privat de després, encara més; els vostres amics són fantàstics!!!

Tampoc m’agrada recomanar llibres; crec que la lectura, com moltes altres coses, és molt personal. Quantes vegades no ens ha passat que aquell llibre, del que tothom en parla meravelles, no hem estat capaços de llegir-lo?

De “L’Infern d’alabastre” no us n’explicaré gaire cosa, sobretot perquè li trauria tota la gràcia, això sí, uns quants dels ingredients que porta són prou llaminers; traïció, revenja, mort, desaparició, joc de pistes, personatges estranys... gairebé tot en un entorn, familiar per mi, com és Cardona (i que ahir ja sentia diferent quan caminava pels seus carrers) i tot girant al voltant de la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, la seva patrona.

He de reconèixer que aquest tipus de lectura no és gaire del meu estil; però uns espais coneguts, tot i que alguns han canviat en els darrers mesos; uns personatges, pocs i ben definits; i un ritme àgil, em van tenir enganxada des del primer moment, fent-me perdre hores de son. Sé que el tornaré a llegir; aquesta vegada, com que ja conec la història, ho faré de manera diferent, amb més calma, perquè segur que hi ha coses que se m’han escapat.

Trencant la meva norma us diré que, si voleu passar una bona estona, li doneu una oportunitat a aquesta novel·la.

Deixeu-me afegir una cosa més, aquesta molt personal. Jordi, gràcies per la dedicatòria!!!

PS: Aquest és el vídeo promocional que va obrir la presentació de la novel·la.

S'ha acabat...

2011-03-06T10:05:00.000+01:00

… l’espera, no us espanteu ara, que, de moment, no he pensat en tancar el bloc.

Picat en positiu, segons em va dir en preguntar-li, va trobar el temps necessari per acabar el post parlant de Pessoa, que us comentava fa uns dies.

Bon i esbojarrat (pel carnestoltes) diumenge!

Esperant...

2011-02-27T16:18:00.003+01:00

Gairebé sempre que un amic, blocàire també, em parla d’alguna cosa que desconec, que en són unes quantes, aconsegueix encuriosir-me.

Fa setmanes, moltes, em va comentar que estava preparant un post parlant del poeta portuguès Fernando Pessoa. Si ara us dic que m’agrada la poesia, segurament quedaria molt bé, però estaria mentint; clar que tampoc puc dir que no m’agradi. N’he llegit; poca, ho reconec; fins i tot recordo que, a l’escola, en vaig aprendre una, considerablement llarga; i, com en tot, n’he trobat que m’han fet sentir alguna cosa, altres que no he entès, o algunes que m’han deixat indiferent.

Una de les vegades que he estat a casa seva, i mentre esperava que acabés de fer no sé què, xafardejant entre els seus llibres, en vaig trobar un de Pessoa i, asseguda al sofà, el vaig començar a fullejar. És un llibre on, a la pàgina de l’esquerra hi ha els poemes en portuguès, i la de la dreta, la seva traducció al català; curiosament, suposo que l’instin de voler conèixer les paraules del poeta, tal com les va escriure, hi té alguna cosa a veure, va fer que en llegís alguns fragments en versió original. S’ha de reconèixer que no té massa mèrit, el portuguès no és tan diferent i, encara que se’m pogués escapar algun mot, m’arribava l’essència, la força de les seves paraules.

Per això, mentre segueixo esperant que, entre les moltes coses que té entre mans, trobi prou temps per acabar-lo, aquí en deixo una mostra.

Autopsicografia

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.

- - - - - -

El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que llega a fingir que es dolor
El dolor que de veras siente.

Y los que leen lo que escribe,
En el dolor leido sienten bien,
No las dudas que él tuvo,
Mas sólo la que ellos no tienen.

Y así en las canaletas de la rueda
Gira, entreteniendo la razón,
Ese comboy de cuerda
Que se llama corazón.

194è joc literari

2011-02-20T11:34:00.000+01:00

Cada setmana, Tens un racó dalt del món ens proposa jugar amb la literatura de diferents maneres (fotos, anagrames, escrivint un text,...). I això és el que toca avui, millor dit, aquesta setmana; escriure un text; però no un qualsevol, no; un text amb condicions: ha de tenir alguna cosa relacionada amb la novel·la negra i, a més, fer-ho en un post-it.

El text escrit a la pantalla de l'ordinador amb el post-it enganxat a sota.

El post-it.

S’havien conegut de petits. Ara, d’ell, només en recorda com la seva silueta, dibuixada amb guix al mig d’aquell carrer estret i fosc, es va esvaint, poc a poc, per culpa d’un suau plugim que se l’emporta, lentament, mentre es va barrejant amb les restes de sang i de brutícia, tot fent estranyes combinacions de colors, pel lleuger pendent, camí de les clavegueres.

Sense senyal

2011-02-18T15:57:00.000+01:00

Sense senyal; sense llengua; sense llibertat d'expressió...

Jugant amb una paraula

2011-02-12T12:50:00.001+01:00

Quan som petits i aprenem a parlar, ho fem imitant allò que sentim al nostre entorn; i a l’escola, ens ensenyen a llegir relacionant un símbol amb un so que, després, ajuntant-los, es converteixen en paraules, i aquestes en frases.

Fa unes setmanes, mentre conduïa, una cançó que sonava a la ràdio, em va cridar l’atenció. Per una estranya (o no tant) associació d’idees, un seguit d’embarbussaments van aparèixer de sobte al meu cap; qui no ha intentat dir mai allò de: “setze jutges d’un jutjat...”; “un plat blanc ple...”; “una gallina xica, tica, mica...”; “el cielo está enladrillado, quien...”; o “el perro de San Roque...” (els que tenim una edat, apreníem trabalenguas, què hi farem). No és que aquesta cançó sigui ben bé un embarbussament, però sí que ho és una part de la seva lletra.

He de reconèixer que he sentit coses millors, això no li treu el mèrit de que han construit un text on la base són paraules amb la lletra x. Algunes de les frases estan enganxades amb pinces, però la majoria, senzillament estan posades una darrera l’altra sense massa sentit; ara que, no m’havia aturat mai a observar la quantitat de paraules que tenim en català que tenen (al menys) una x. I no us explico quina ha estat la primera opció a l'hora de posar el títol a aquesta entrada.

Quines coses que ens fa fer la curiositat, lingüística en aquest cas; no he parat fins a saber de qui és aquesta cançó que no em puc treure del cap, no per enganxosa ni comercial, sinó per original; com a mínim, a mi m’ho sembla.

Aquí sota us la deixo, amb la lletra, per si, també, sou curiosos.

Exercici seixanta (Els amics de les Arts)

Pinotxo és un putxinel·li un xic fatxenda però s'expressa amb una sintaxi excel·lent *

Al Terrat hi ha xerinola, ximxiviri damunt dels totxos. El xivarri baixa per la xemeneia i es converteix en un xiuxiueig. A Bordeus diu que els més xovinistes beuen xampany, però aquí baix en Pedro Ximénez només xarrupa xerès. Amb vi xarel·lo aquí mengem xató i els pixapins xocolata amb xurros en xicres del carrer Petritxol, mentre xerren de ximpleries en xava. Els xilens teixeixen xals, a Texes no en vesteixen. Ni xeviots ni xinel·les perquè no s'hi atreveixen (I tanmateix ens van de xulos). En Txema, eixelebrat pel xacolí toca la xalaparta a la panxa d'en Patxi que perd la txapela i s'exalta i li diu "xeeee, relaxa't". I ho fa d'una forma ben complexa, toca el saxo de manera laxa, poc ortodoxa. I al mateix moment en un stage a Mèxic, Txevtxenko xuta una xilena i la hinchada explota quan la xarxa cedeix i es trinxa. Les xifres que no es mereix s'engreixen exageradament. A Luxemburg, un ximpanzé, va i vexa un xipriota. Fuma haixix, va molt deixat i es clar no té xicota. El xef prepara un xeflis: patates xips cruixents, escarxofes amb anxoves, xoriç amb ximixurri i beixamel fent xup xup. Vi de garnatxa i de postres un xuxo de can Foix... Al Txad si tenen xamba, s'abasteixen de deixalles. Caixa o faixa. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Bufa xaloc al vaixell, en Xavier recull la xarxa feixuga i reflexiona. Els peixos neixen, creixen, es reprodueixen, moren... I no es queixen. El xicot que va conèixer en un xat s'aixeca per un kleenex. La Xuxa, panxuda i xopa, xiscla encara d'excitació a l'entrecuix i xiuxiueja: "Eixuga't i tornem-hi!". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Microxips i una xiruca eixerida, i un dibuixant xiroi xiula i es clava una xinxeta a l'índex. Fa xafogor, un xixarel·lo fa créixer un esqueix moix i el seu amic el coix li aixafa una maduixa. Xalen el bruixot i la bruixa, Un xiquet xinès exigeix el seu xumet i un LP d'en Xesco Boix. La Xènia s'enclenxina mentre el xòfer fa sonar el clàxon. Xàfec, xavalla en xecs i un expert en explosions es deixa endur per la disbauxa. Patxanga en estat de xoc: xarlatans, taxis, faxos, flaixos Groucho Marx, Quixots i Santxos. La rauxa s'estén d'Elx a la Garrotxa, d'Andratx a Flix. I un xafarder llegeix el Xoriguera. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no".

La xilografia exclusiva del text d'alexandrins d'en Xènius

sorgeix d'un pretext que ara mateix està fora de context: un gronxador sense reixes.

*(Això, aquí no ho diuen).

Carril del mig

2011-01-30T12:50:00.001+01:00

Nit de dissabte a diumenge (0:23); autovia A-2 direcció Lleida a l’alçada d’Esparraguera; tres carrils i carretera buida; conduint pel carril de la dreta a una velocitat una mica inferior al límit permès; davant meu, encara lluny, veig un cotxe; m’hi acosto poc a poc, això vol dir que la meva velocitat és una mica més alta que la seva; quan sóc prou a la vora, veig que circula pel carril del mig; segueixo al carril de la dreta i a la mateixa velocitat quan li passo pel costat; com si res, segueix sense moure’s del carril del mig, quan miro pel retrovisor; veig com un altre cotxe l’avança, aquest sí, pel carril de l’esquerra; ell/ella, al mig; mentre la carretera i la distància m’ho permeten, m’ho vaig mirant pel retrovisor; tres carrils i carretera buida; darrera meu, veig un cotxe que segueix sol i pel carril del mig.

Verdaguer vs. Mas

2011-01-23T11:32:00.000+01:00

Qui no ha sentit parlar mai de Jacint Verdaguer. Mes enllà d'obres com L'Atlàntida, L'Emigrant, el Virolai o Canigó, conegudes per molts i que, al llarg dels anys, s'han llegit i cantat arreu, n'hi ha d'altres, potser més petites, que ens arriben de la veu d'en Roger Mas. Aquest poema i cinc més, del llibre "El Cel", els podeu trobar al cd. "Les cançons tel•lúriques" d'aquest cantant i músic de Solsona.

CAMINANT

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.

Olors

2011-01-09T10:45:00.001+01:00

OLOR: Impressió que certes emanacions volàtils produeixen en l’òrgan de l’olfacte.

És fàcil associar els nostres records amb determinades olors i que, en tornar-les a sentir, ens fan recular en el temps, portant-nos una altra vegada a aquella vivència. N’hi ha unes quantes, d’olors, que em fan viatjar enrere, de vegades tan enrere que les imatges se’m confonen.

Quan era petita, com a molt tenia set anys, hi havia un familiar que era forner. Sovint, quan anàvem a comprar el pa, el meu germà i jo, ens esmunyíem cap al darrera d’una cortina de quadres blancs i verds, (bé, diria que era d’aquests colors), on hi havia l’entrada a l’obrador, i ens asseiem a l’únic esglaó que el separava de la botiga, mentre esperàvem, pacientment, que ell, amb el millor dels seus somriures, ens deixés entrar a tafanejar. Els calaixos, amb els seus draps blancs, plens de tota mena de pans en ple procés de fermentació; ell agafant la pasta acabada de fer i tallant, pesant i donant forma a les peces; el forn al fons i les pales de fusta penjades al sostre; els sacs de farina a un costat; els coves de vímet plens de pans i barres acabats de coure i amb aquella olor tan especial... Sovint, en sentir la flaire que surt de qualsevol forn de pa, torno a aquells moments que, per mi, eren tan especials, tot i sabent que els records estan distorsionats; hi havia entrat de més gran i per això les mides dels objectes són les dels darrers anys, no les que veia una nena de poca edat.

Malgrat els anys que fa que no hi és, el que no ha canviat mai a la meva memòria, és la seva cara; les fotos hi ajuden, sí, però les seves germanes i, sobretot, la seva filla, me la recorden constantment.

2010

2010-12-31T14:15:00.000+01:00

Si em poso a fer balanç del que m’ha passat, de bo i de no tan bo, durant aquest any que s’acaba, pot sortir un post molt llarg, i no és qüestió d’avorrir-vos ara, que segur que tots tenim altres coses a fer, que llegir històries passades.

Deixeu-me que, per acomiadar aquest 2010, que ha estat ple de primeres vegades; de descobertes; de moments especials; ... i de persones, de moltes persones; que els agraeixi molt sincerament que, amb la seva presència, aquest hagi estat un any intens. La llista és llarga i amb tota seguretat, em deixaria a algú.

Si m’ho permeteu, faré una excepció; bé quatre, per ser més exactes.

Gràcies blocàires viatgers; no només pel cap de setmana berlinès, també per les setmanes prèvies i les posteriors. Això tot just acaba de començar.

Ferran; què t’he de dir que no sàpigues ja; senzillament, gràcies per ser-hi.

Marc; em vas enredar, em vas fer treballar de valent, vas creure en mi. Gràcies per tot això i pel que ha vingut després; no saps com m’agrada haver-te retrobat.

I finalment, un record molt especial per en K. Si ara esteu llegint això, és una mica “culpa” seva.

A tots els que passeu per aquí, que tingueu un BON ANY!!!

Bon Nadal!

2010-12-24T21:15:00.000+01:00

Tan sols desitjar-vos, a tots els que passeu per aquí, que les vostres vides estiguin plenes de petits moments especials.

Segons els pastors de l’últim poble
darrera els horts veurien uns pins,
passats aquells pins el camp d’oliveres
i, al fons, tres camins.
Han pres el trencall i s’ha obert la clariana
i han ordenat als homes descans.
Al camp d’oliveres tres reis s’acomiaden
i encaixen les mans.

Melcior aixeca el cap i veu la muntanya
que abans que enfosqueixi ha d’estar travessant
i es treu la suor amb el coll de la capa
tacada de fang.
I no vol ni pensar que les forces s’acaben
i ni us imagineu com s’emprenya quan,
en beure en el riu, només troba la cara
d’un home gran.
El rei dóna l’ordre pel toc de corneta
pensant en aquells que, no fa pas tant,
li besaven l’escut i entregaven les armes
agenollats.

Des de dalt del camell fot un crit el rei negre,
que faci el favor algun bon soldat
d’aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte
de racions de pa.
Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca!
Qui abans d’adormir-se amb el braç estirat
notés com els dits mica en mica retallen
l’aigua del mar!
Qui arribés a palau i triés una dona,
arranqués unes roses i li allargués un ram!
Baltasar té el desig corrent per les venes
com si fos sang.

Gaspar pot sentir clavats a l’espatlla
els ulls d’alguns patges que estan esperant
un cop d’atenció, potser una mà alçada,
una ordre reial.
Un dels homes canta enmig d’una rotllana
amb la veu més dolça que hagueu sentit mai
una cançó antiga que el rei taral·leja
amb els llavis tancats.
El patge més vell es gira i comenta
mirant un segon de reüll cap al cel
“sembla mentida que bé que vivíem
seguint un estel”.

BON NADAL!!!

Adéu, Berlín (Dia 3)

2010-12-23T05:15:00.000+01:00

Hem desperto pensant que és el darrer dia de la 1.TBfC i no m’agrada que s’acabi; a més, he passat mala nit; això del descontrol horari amb els àpats m’està passant factura i avui no serà una excepció, toca dinar a migdia. Lluïsa, millor que deixis l’estomac tranquil unes hores més i no esmorzis.

Torno a omplir la maleta, aquesta vegada per fer el viatge de tornada cap a casa i baixo cap a la recepció on espero, còmodament asseguda i amb el llibre a les mans, que arribi l’hora d’anar a veure el mur.

És molt a prop, només un parell de parades, però sortim de l’estació per la porta equivocada; mitja volta, com sempre entre rialles, i al tornar a sortir al carrer el veiem allà baix. De lluny és, tan sols, un tros de paret; és quan t’hi acostes que t’adones d’on ets. El testimoni d’una ciutat dividida, de famílies separades,... Una galeria d’art a l’aire lliure, on artistes d’arreu, amb la seva visió particular, ens ensenyen com veuen la història recent de la ciutat i del país. I un lloc per on també hi passa gent amb poca feina, i menys respecte pels artistes, que no es limita a gaudir-ne, també hi deixen la seva empremta en forma de salutacions i signatures; segur que a aquests impresentables no se’ls acudiria anar al Louvre o al MNAC i fer el mateix amb la Mona Lisa o qualsevol de les pintures romàniques. D’acord, sí, nosaltres també hi hem deixat un record en forma d’adhesiu amb el logo, però a la paret interna, que aquí sí que es pot. El seguim d’un extrem a l’altre, fem fotos, badem amb les pintures, ens anem esperant els uns als altres,... Finalment m’he de posar els guants una estona.

Es comença a fer tard i, amb l’Eulàlia de guia, anem cap a l’estació, camí de Nollendorfplatz, on ens hem de trobar amb en Ferran i la resta, per anar a dinar. Quan hi arribem, em giro per comprovar que tots vagin seguint i m’adono que avui, que ha sortit el sol, a la torre de l’Alexanderplatz es pot veure una de les moltes curiositats d’aquesta ciutat i els ho faig saber. En el trajecte, esverats com sempre, comencem a enviar missatges al mòbil d’en Ferran, fent-lo anar a diferents ciutats alemanyes amb l’excusa de que, com que som majoria, hem decidit canviar els plans. Evidentment, no ens fa cas.

Cosa estranya, aquesta vegada el Ferran és el darrer a arribar. Ens saludem, expliquem quatre cosetes i sortim de l’estació. Ell ens guia, com sempre, però avui ens quedem molt a prop. El lloc escollit és un cafè d’ambient, acollidor i familiar. Asseguts a taula, ens fem notar des del primer moment, i es que a un grup de catorze persones, envoltades d’unes sensacions molt especials, els fa falta molt poca cosa per tenir atacs de riure; en aquest cas, els protagonistes principals són uns ous.

Quan sortim, la meva mirada curiosa es fixa en unes estampes familiars que em fan somriure tendrament.

L’hora de marxar s’acosta cada vegada més.

Passem pels hotels a recollir les maletes; ens enfilem a un tren regional; anem escrivint les darreres coses a la llibreta que ens ha acompanyat tot el cap de setmana; parlem; ens mirem; no volem que s’acabi... Fins i tot el sol s’acomiada de nosaltres, amagant-se a l’horitzó, mentre caminem entre l’estació i la terminal.

Tots junts, (sense la Francesca i la T., que es queden uns dies més), és el moment de donar-li al Ferran el seu darrer regal. La llibreta que ha anat passant de mà en mà davant dels seus ulls, on hem escrit les nostres sensacions i els nostres moments, és per ell. Darreres fotos; llàgrimes a punt de sortir; el cor cada vegada més encongit per la peneta... Ara sí, ens hem d’acomiadar. Petons i abraçades. El veiem marxar. Ens deixa aquí, sols, al mig de la terminal. Ja l’enyoro.

Després d’un cap de setmana tan intens, el vol de tornada és tranquil. Les meves companyes de seient són la Nur i la Rita i ens passem bona part del viatge parlant; un bon moment per coneix-se’ns una mica més. Però els detalls de complicitat encara no han acabat. En el viatge d’anada, vaig comentar que el moment de l’enlairament de l’avió no m’agrada, i ho han recordat; de seguida em pregunten com estic i m’animen. I es que, a aquesta gent tan fantàstica, no se’ls pot explicar res, oi Nur?

Aterrem a Barcelona i el comiat és una mica estrany; em queda la sensació de que no és el final que aquest cap de setmana es mereix. Potser això ens serveix d’excusa per tornar-nos a trobar...

Pujo al cotxe i una horeta després arribo a casa. Des del garatge li envio un sms al Ferran, per fer-li saber que he arribat bé, i no tinc temps ni d’agafar la maleta, que ja m’està trucant. És un sol! Ens ha cuidat mentre érem a Berlín i ho segueix fent en la distància.

Prioritats

2010-12-15T20:28:00.000+01:00

Quan no es pot arribar a tot arreu, no es pot, per més que ho intentis; i això és el que em passarà en els propers dies, com a mínim fins el dia de Sant Esteve.

No em queda altre remei que posar una mica d’ordre a les prioritats i el bloc és de les coses que es veuran afectades. No tinc el temps que em cal per dedicar-li, (això que encara tinc alguna cosa per dir), i m’estimo més no escriure durant uns dies, que no pas fer-ho i sentir que no és el que vull.

Em connectaré quan pugui, qui sap si a hores bruixes, però no penso desaparèixer. Seguiré passejant per la blogosfera... deixaré algun comentari... i ho faré perquè m’agrada, perquè em relaxa, i sí, també perquè hi estic una mica enganxada; bé, potser el que estic és enganxada a algunes persones.

I com que ja estem immersos en un ambient nadalenc, us deixo un parell de regalets.

Fins molt aviat!

Per què? (Dia 2)

2010-12-07T16:52:00.001+01:00

Miro per la finestra del Motel One i avui el cel també és gris. Poc a poc, anem baixant cap a esmorzar i ho acabem fent tots junts.

Els que hem decidit anar a Sachenhausen comencem a fer via cap a l’estació de l’Alexanderplatz, on, després de tenir una conversa “poc agradable” a l’hora de comprar els bitllets, agafem el tren que ens porta fins a Oranienburg. En arribar-hi, després de dos canvis més de tren a la mateixa línia, crec recordar que per obres, però sense haver-nos d’esperar a les estacions, i amb la complicitat d’un passatger que ens va informant en tot moment, comencem a caminar fins a arribar al Camp. Hi ha autobús, sí, però és més intens fer el camí a peu, com segurament feien ells.

Dos quilòmetres, i un forat negre, ens porten a les portes de l’infern.

Comencem la visita junts, però ja a les primeres passes, cadascú va agafant el seu ritme.

Només trepitjar el carrer principal d’accés al camp, el cor se’m comença a encongir. Intento fer-me una idea del que passaria pel cap a totes aquelles persones que, en el seu moment, van fer aquell mateix camí cap a un destí, tan terrible com incert; i no puc, és impossible. Per més horrorosos que siguin els meus pensaments, estic segura que ni s’hi acosten.

Vaig fent; mirant; atenta a la molta informació que ens dona l’audioguia; tanta, que acabo per deixar-me portar i escoltant només coses puntuals. Em vaig creuant amb la Mar... Ara trobo la J... El DooMMasteR fa estona que no el veig... I la Francesca, com deu estar?... i la T.?

La darrera part de la visita la faig amb la Kika i la J.

Si fins ara recórrer aquests espais ja era dur, veure el fossat dels afusellaments, els fonaments de les sales d’extermini i les restes dels forns crematoris, m’acaba d’enfonsar. I potser, només potser, les llàgrimes no acaben de sortir, perquè elles dues també hi són; segur que si estic sola, ploro. A les paraules també els costa de sortir, els sentiments són tan intensos que em falta l’aire i em costa respirar. Necessito sortir d’aquí.

El camí de tornada el fem més lentament, o m’ho sembla a mi. Badem amb les casetes i els guarniments nadalencs que es veuen a les seves finestres, mentre intentem recuperar l’alegria; sense oblidar el que acabem de veure i viure, i sabent que la Francesca ha hagut de tornar abans.

Arriben a la ciutat, tard una altra vegada, amb la intenció d’anar cap al barri* que hi ha darrera l’Ajuntament (perdoneu, però no en recordo el nom), per poder dinar una mica; però la gana ens pot i acabem fent-ho a la mateixa Alexanderplatz. La sobretaula s’allarga i ja gairebé és l’hora de trobar-nos amb la resta, que ja fa moltes hores que no ens veiem.

Al costat d’una llar de foc, que acompanya però no escalfa, tornem a estar tots junts; bé, gairebé tots, que a la Francesca se la troba a faltar. I amb la sensació de sentir que no hi ha ningú més al nostre voltant, comencem a llegir els escrits que ens va demanar en Ferran. Quan em toca a mi, la vergonya, que sempre m’acompanya quan sóc el centre d’atenció, no la trobo per enlloc. Ostres, no n’he encertat ni una! Anem cap al Mercat de Nadal, que em toca pagar penyora!

Que bonic que és el lloc! Gendarmenmarkt està ple de gent, de vida, de música,...

Fem el trajecte cap al restaurant en bus i tramvia i, després de quedar-nos-hi sols, en Sànset treu l’estelada que porta al damunt. Quin moment! Quinze catalans al tramvia berlinès, fent-se una foto amb una estelada.

El sopar, com tot el que fem junts, és ple de converses i rialles; especialment quan arriben les postres “made in Ferran Adrià”. No hi ha prou tiramisú per tots i serveixen trossos tan petits que el DooMMasteR els ha batejat com a “sentiment de tiramisú”.

I just al davant, el Tacheles, unes antigues galeries comercials que, en tancar-les van ser ocupades i reconvertides en espai cultural alternatiu. Un lloc curiós i diferent que val la pena visitar, ni que sigui una vegada. Res a veure, però, amb l’encant dels patis interiors que amaguen alguns edificis, i que veiem mentre tornem, passejant tranquil·lament, camí dels hotels.

*El barri es diu Nikolai Viertel (el barri de Nicolau), i és l'origen de Berlín. Gràcies Ferran!

Entrega de premis

2010-12-05T14:07:00.000+01:00

Després de moltes deliberacions, d’anar decidint sobre la marxa, d’animar-vos a participar i de que algú s’hagi decidit a fer-ho, ha arribat el moment de fer públiques, tan la resposta correcte com el nom dels participants i possibles guanyadors.

El text que em va tocar a mi, i que vareu poder llegir dos posts enrere, el va escriure... La Rita.

Aquí teniu el llistat sencer amb els noms dels autors (a l’esquerra) i el dels seus lectors, i per tan qui els ha publicat (a la dreta).

Autor Lector

Rita . . . . . . . . . . . . . .Lluïsa

Utnoa . . . . . . . . . . . . Rita

Eulàlia . . . . . . . . . . . .Mar

Francesca . . . . . . . . Sànset

Joan . . . . . . . . . . . . . Eulàlia

Sànset . . . . . . . . . . . Joan

DooMMasteR . . . . . .Utnoa

Kika . . . . . . . . . . . . . Francesca

Lluïsa . . . . . . . . . . . . DooMMasteR

Mar. . . . . . . . . . . . . . Nur

Nur . . . . . . . . . . . . . .Kika

En aquesta, la vostra humil casa, heu estat tres els valents que han desafiat la dificultat del joc, intentant encertar-la. Em sap greu que no hagi estat així. Això sí, el vostre esforç, el vostre temps i les vostres ganes de ser còmplices, es mereixen molt més del que us oferim.

Així doncs, es prega a la senyora Montserratqp, que amb la seva valentia, va ser la primera a deixar un nom, el d’en DooMMasteR; al senyor Albert B. i R., amb la seva aposta per la Utnoa; i a la senyora Isabel, a qui li he de donar per bo el nom d’en DooMMasteR, perquè, malgrat rectificar més tard, dient que el text l’havia escrit una dona, no hi va afegir cap nom; que tinguin a bé fer una visita a casa del senyor Ferran, que, molt amablement, els farà entrega del guardó que els acredita com a participants d’aquest joc.

Moltes gràcies a tots els que heu participat, ja sigui en aquest bloc o en els de la resta de blocàires.

PS: En el meu cas, em consta que, si el termini hagués estat una mica més llunyà, hi hauria hagut un altre participant.

Berlinejant (Dia 1)

2010-12-03T20:42:00.001+01:00

La foscor de la nit va omplint tots els racons de la ciutat, i serà la nostra companya mentre descobrim Berlín.

Les primeres passes les fem a l’Alexanderplatz, i entre converses, ara amb uns, ara amb els altres, que ens ajuden a conèixer-nos millor, i les explicacions que, com a bon guia ens dóna en Ferrran, anem fent via cap a la Porta de Brandemburg. Creuem l’Spree; passem per la Catedral i l’Illa dels Museus i ja som a Unter den Linden, amb els seus palaus i les seves paradetes nadalenques. Mmmm... Quina oloreta! Que són quarts de cinc i tenim gana! Ens aturem a menjar un Currywurst i compartim el primer Glühwein. Ara ja podem seguir! Comencem a caminar una altra vegada i... Ep, que el Ferran es torna a aturar; a veure què ens explica ara. Ah, no, que només s’ha girat per comprovar que ningú es quedi enrere.

Ens hem desviat una mica del carrer principal, perquè el noi ens vol ensenyar on és el mercat de Nadal que anirem a veure demà; i de passada, deixa anar, com aquell que no ho vol, que allà, en aquell carrer, és on treballa. Tornem a Unter den Linden i ho fem passejant entre els seus til·lers, sense fulles però ben guarnits amb llums. Ja hi arribem, la Porta és allà al fons... però no la podem creuar, ni veure el Reichstag de prop. Hem de refer el camí i arribar al Memorial de l’Holocaust per un altre costat. Des d’aquí i de nit, sembla que tots els blocs siguin més o menys iguals, no es veuen els desnivells que amaga, però creuant-lo amb poca llum, he sentit una angoixa claustrofòbica important; sort que el moment te/xocolata/cafè/gorra ens ha permès recuperar-nos.

I ja som a la Posdamer Platz amb els seus moderns edificis, i l’espectacular Sony Center, que conviu, a la seva entrada, amb una mica d’història.

Déu n’hi do, quina passejada! Potser que anem tirant cap al restaurant, que es fa tard. Ens enfilem a l’U-Bahn i cap a Zoologischer Garten. Acceptem la recomanació del Ferran a l'hora de triar, i entre cerveses, suc de poma pel nen, rialles, regalets i plans per l'endemà, ens passa l'estona volant. És hora de tornar a casa; bé, un a casa i la resta als hotels, que demà ens espera un altre dia molt intens.

Voleu jugar?

2010-12-01T05:27:00.002+01:00

Si us pensàveu que la 1.TBfC ja s’havia acabat, esteu molt equivocats, i no ho dic pels post que segur que encara farem; ho dic perquè els blocàires berlinesos us hem preparat una sorpresa. Què, no us ho esperàveu això, oi? Doncs sí!

Com que una trobada blocàire havia de tenir, com a mínim, una activitat relacionada amb escriure, que és el que es fa en els blocs, del cervellquemainopara del Ferran, en va sortir la proposta de fer-nos escriure un text a cadascú de nosaltres, que havia d’incloure unes determinades paraules, i quines paraules... per després passar-li, anònimament, a un altre blocàire perquè intentés esbrinar de qui era. El cert és que va ser una estona molt divertida, al costat d'una llar de foc una mica peculiar, tot s'ha de dir; i volem que vosaltres, des de casa, també conegueu aquests textos i jugueu com ho varem fer nosaltres.

Aquí us poso el text que la mà innocent, innocent? del Ferran em va assignar, i a la dreta, sota l’etiqueta Els 12 de Berlín (1.TBfC) hi trobareu els blocs de la resta de companys viatgers que, durant el dia, també aniran penjant els seus.

És tan senzill com llegir-los tots i a veure si sabeu qui ha escrit cada text.

Heu de recordar tres cosetes:

1- El Ferran farà un post, però NO participa.

2- La Francesca encara és a Berlín i, no penjarà el seu fins diumenge.

3- Teniu fins diumenge per deixar els vostres comentaris amb el nom del blocàire (Joan, Kika, Nur, Mar, Sànset, Utnoa, DooMMasteR, Eulàlia, Francesca, Rita) que penseu que ho ha escrit.

"En Ferran, com un bon mestre que ha estat, ens ha posat deures i a sobre amb exigències!

Ens demana un escrit, però és que a més vol que hi surtin 8 d’aquestes paraules: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde.

Ens ha ben embolicat aquest noi i allò que fa un temps hagués semblat un somni, una trobada blocaire a Berlín, s’ha fet realitat. I és que el que no emboliqui el Ferran...

És curiós pensar en la pila de sensacions que experimentarem un grup de persones que no ens coneixem, però que fins a cert punt ens coneixem molt per les coses que expliquem als nostres blocs. La veritat és que els blocaires som una mica extraterrestres, però també és cert que ens passa com a l’ET, que es feia estimar. O no us passa que quan un blocaire explica alguna cosa que l’angoixa, la primera pensada és sortir corrents a donar-li un cop de mà? I també, quan un altre explica una alegria, anem cap a la nevera, agafem una cerveseta i brindem a la seva salut...

Però bé, millor que no em posi transcendent i que em posi d’una vegada a fer l’escrit, que ja no puc esperar més, que se’m tira el temps a sobre.

M’he fet un cafè a veure si em ve la inspiració. Vaja, cafè no em serveix, no és una paraula de la llista. Doncs a veure què em surt amb brúixola... I com coi faig sortir una brúixola jo aquí? Si a més, com que anirem amb ell a tot arreu no ens en caldrà cap. Quines ganes de complicar-nos la vida, Ferran!

Doncs a veure amb alcalde... Crec recordar que en algun apunt en Ferran hi va posar una foto de l’alcalde i era guapot, però també em sembla recordar que era gai o sigui que de poc ens servirà a aquesta representació, sobretot femenina, de la blogosfera catalana...

Hahaha que bo, també posa U-Bahn (o S-Bahn), com caram vol que parli del metro si té unes parades impronunciables!!! No sé pas què es va prendre en Ferran el dia que va pensar en aquest escrit que ens demana...

Potser que provi amb loteria... Ai si em toqués la loteria... Ja m’hi passaria ja una bona temporada a Berlín, m’encanta aquesta ciutat. Ai, això queda una mica cursi, potser que no ho posi... Deixo loteria per més tard i provo amb mmmm...

Rellotge de paret! Llons Ferran! De debò que no sé que t’havies pres aquell dia, però et fa pensar unes coses... I ara què dic jo d’un rellotge de paret i relacionat amb Berlín i amb la trobada blocaire... Aquest noi no està bé no... Ufff...

I ara sí que ric i de valent... Marshmallow! Ha linkat uns caramels, però I? I? I? Que nassos dic jo ara d’aquests caramels tret de que la foto és moníssima...

Em sembla que li faré un correu dient-li que tinc molta feina i que tot i que em sap greu no puc fer aquest escrit. Passo, si ell no hi toca jo no en tinc cap culpa!!!!

Bona estada a Berlín, blocaires!"

Bona lectura i sort!

"No me'n vull anar"...

2010-11-29T22:30:00.002+01:00

... és el que li vaig dir ahir al Ferran, després d'un cap de setmana inoblidable.

Com podia voler acabar una cosa que, des del primer moment, quans ens vam començar a trobar a l'aeroport, ja s'intuïa que aniria molt bé. Era la primera vegada que ens veiem i ja els sentia amics.

12 persones viatjant juntes, començant a compartir històries, a fer broma, a cuidar-nos els uns als altres, ... esperant el moment de trobar-nos amb la resta, que ens estaven esperant a Berlín.

El fred i la neu que ens van rebre, no van aconseguir refredar tot el caliu que s'havia anat generant durant setmanes i que, ara ja tots junts, mantindríem fins al darrer instant.

Joan, Ariana, Kika, Jèssica, Francesca, Teresa, DooMMasteR, Mar, Rita, Eulàlia, Núria, Sànset, Utnoa. Ha estat un plaer compartir aquests dos dies amb vosaltres. Moltes, moltes gràcies!!!

Ferran, ho saps que ets algú molt especial? No canviïs mai!

Berlín (Pròleg)

2010-11-25T13:33:00.002+01:00

Imagineu-vos que ja és divendres; més o menys, cap a les 7 del matí.

Si fa poc més d’un any, quan vaig deixar el meu primer comentari a casa del Ferran, algú m’hagués dit que avui, d’aquí a poca estona, estaria a punt d’anar-me’n cap a l’aeroport, per pujar a un avió que m’ha de portar a passar un cap de setmana a Berlín, en companyia d’un grup de persones, a qui no conec personalment, i d’un amfitrió que ha treballat de valent per tenir-ho tot ben organitzat, li hauria respòs que estava boig.

Però aquí em teniu; disposada a viure una experiència que, ni en els millors moments d’eufòria m’hauria passat mai pel cap. Encara ara em costa de creure que quan tota aquesta història de la 1.TBfC (Primera Trobada Blocàire fora de Catalunya), tot just començava a agafar forma, jo ja m’hi havia afegit. Les meves reserves les vaig fer a finals de juny.

Durant tots aquets mesos, el Ferran ens ha anat informant de la feina que feia, preparant les activitats d’aquests dies i, fins i tot ens n’ha donat a nosaltres, de feina, amb el concurs per trobar un logo que ens identifiqui; un concurs que, molt encertadament va guanyar l’Assumpta.

Arribar fins al dia d’avui ha estat un camí molt tranquil, amb un bon grapat de coses fetes i que no tenen res a veure amb el viatge. Només en els darrers dies, amb l’enviament de correus entre tots, per acabar d’organitzar els preparatius (donar-nos el número de mòbil; posar-nos d’acord d’on i a quina hora quedem;...), la cosa s’ha animat molt i, ni les temperatures, ni el temps que diuen que ens esperen a Berlín, han pogut refredat el bon ambient que s’ha anar forjant.

Des de fa uns dies, estic nerviosa; molt nerviosa. Aquesta és una experiència nova per mi i que, com a tota cosa desconeguda, em fa molt respecte, perquè desconec com reaccionaré; i és que, per més que intenti imaginar-me com serà, sóc incapaç de fer-ho.

Respiro fons un parell de vegades... Apago l’ordinador... Agafo la maleta... I me’n vaig cap a l’aeroport. Per fi ha arribat l’hora de començar l’aventura berlinesa!!!!!!!!

2 x 1

2010-11-21T20:24:00.000+01:00

Encara que ho pugui semblar, no estic de rebaixes; senzillament és que se m’ha acumulat la feina, i el que havia de ser un post per fer-vos una proposta, ara en té dues.

De blogs que porten l’etiqueta de literaris n’hi ha molts a la xarxa; i n’hi ha d’altres, que sense ser-ho, publiquen poemes, haikus, relats compartits, històries per capítols, ... I aquí és on volia anar a parar. No és exactament una història explicada a trossets dins d’un blog, és directament un blog creat per explicar-nos una història.

Us vull presentar a en Joaquim i la seva filla Laura, de 16 anys. Des de fa unes setmanes, tots dos i la gent que els envolta, viuen a la comunitat blocàire de la versió digital del diari Regió 7, (i també al facebook). Un cop per setmana, normalment els dimarts al vespre, ens expliquen un mateix moment o espai de temps compartit, això sí, cadascú des de la seva visió personal. Com a la vida mateixa, no ens podem quedar només amb una versió dels fets; i és justament això el que fa que aquesta història sigui interessant. Després de llegir l’experiència viscuda pel pare i haver-te posat a la seva pell, llegeixes com ho ha viscut la filla i també l’entens a ella. El blog en qüestió es diu “El diari del Joaquim i la Laura”.

El Jordi, l’autor d’aquest blog, és un jove escriptor cardoní que ja porta al seu sarró unes quantes obres teatrals (aquí en trobareu una mostra), algun relat curt i, si tot va com ha d’anar i no ho recordo malament, una mica abans de Sant Jordi, publicarà “L’infern d’alabastre”, la seva primera novel·la.

D’acord, sí, el Jordi és de la família (ara semblo de la màfia), però si en parlo no és per això, sinó perquè he pogut llegir alguna de les coses que ja ha escrit i , fins ara, sempre m’han agradat. El que no ho és, -de la família, vull dir-, és el Marc, l’autor de l’altra proposta; tot i que, (i ara el Mas del Polònia), en compartim.

Com us deia; ara us presento al Marc. Ell és un apassionat de la nostra llengua i, entre totes les coses que fa i que hi estan relacionades, ha començat a publicar articles d’opinió a l'anoiadiari.cat. Sota el títol de “Coses que ens passen”, mensualment ens anirà explicant allò que tots plegats fem, de vegades malament i de vegades amb força dubtes, quan parlem o escrivim en català; aquelles paraules que es van perdent, o que els donem un mal us; en fi, una mica de tot... Sincerament, i aprofitant que no em llegeix (hehehe), us confessaré que ha aconseguit encomanar-me una mica d’aquesta passió.

Bona lectura i ja m’explicareu!

Petita

2010-11-17T20:19:00.001+01:00

Fa uns dies, l’amic Ferran, per fer-nos saber que s’havia comprat una joguina nova, ens va ensenyar una foto seva de quan era petit i, com que a molts dels que som per aquí, només cal que ens insinuïn alguna cosa, perquè ens hi agafem de seguida, això és el que he fet; afegir-me a un primer pas de l’Assumpta, seguit de la proposta que tots dos ens van fer ahir i que acaba en això; ensenyant fotos de la meva infantesa.

Aquesta primera ja la coneixeu perquè és la meva imatge de perfil. Aquí, servidora de vostès, té 8 mesos i mig i estic al menjador de casa celebrant la meva primera Festa Major.

D’aquesta, no us puc dir res. He mirat si podia identificar el lloc, mirant-ne d’altres fetes el mateix dia, però no he pogut. Suposo que dec tenir uns quatre anys, més o menys. Això sí, enfeinada portant l’abric, si que n’estic.

I finalment, la típica foto de l'escola, i de les primeres que tinc en color. Per la data que hi ha al darrera, ens la van fet per felicitar el Nadal de l'any 1973.

Mirant aquestes fotos i sabent el que he empitjorat amb els anys, no crec que els blocàries viatgers em reconeguin.

PS: Perdoneu per la poca qualitat de les fotos; la tecnologia del moment no permetia fer miracles.

PS 2: Doncs mira, m'ha quedat un post força arregladet per haver-lo fet en poca estona.

VOTA!

2010-11-13T12:25:00.000+01:00

Una de les tasques prèvies, abans de pujar a l’avió que m’ha de portar a Berlín el cap de setmana que es celebraran les eleccions autonòmiques, era exercir el meu dret (i el de tothom major de 18 anys) de vot. I creieu-me, en el meu cas no ha estat tan fàcil.

Viure en un poble també te els seus inconvenients, i un d’ells és l’horari de l’oficina de correus (i encara gràcies que en tenim) que fa que només hi pugui anar els dissabtes al matí (de 10:00 a 10:15), perquè entre setmana, m’és del tot impossible; i si a això li afegim uns quants entrebancs pel mig, votar per correu m’ha fet fer fins a quatre viatges.

Dia 1: Dissabte 16 d’octubre. Em trobo un substitut que em diu que no te ni idea de què s’ha de fer i que ja ho preguntarà. Respiro fons, em carrego de paciència, penso que encara tinc molt temps, i li dic que ho pregunti i que ja tornaré la setmana següent.

Dia 2: Dissabte 23 d’octubre. El carter titular ja ha acabat les seves vacances i em té la sol·licitud a punt; però tinc pressa perquè a aquella hora ja hauria de ser a Barcelona, així que m’ho emporto per omplir-ho tranquil·lament a casa.

Dia 3: Dissabte 30 d’octubre. Li porto la sol·licitud amb totes les meves dades.

Dia 4: Dijous 11 de novembre. M’arriba tota la documentació a casa.

Dia 5: Dissabte 13 de novembre. Per fi aquest matí he pogut fer el darrer tràmit; ja he votat!

Com podeu veure, he trigat gairebé un mes per poder-ho fer; clar que, de passada, això m’ha donat temps per pensar-m’ho bé; i sort que ara ja ho tenia clar, perquè amb 31 opcions diferents (29 llistes + vot en blanc + vot nul), la cosa no és fàcil, quan veus totes les paperetes juntes.

El meu refugi

2010-11-01T12:10:00.003+01:00

De vegades no cal anar gaire lluny de casa per gaudir del paisatge, especialment si vius en un lloc envoltat de natura. Clar que pots pujar a un avió i anar-te’n a l’altre costat del planeta, només faltaria; el que passa és que, sovint, no tenim més que una estona per poder desconnectar i hem de recórrer a allò que tenim més proper.

Em considero afortunada de viure on visc. Un racó prou ben comunicat però on si ha d’anar expressament; un poble petit, al fons d’una vall estreta, envoltat de camps i boscos.

Visc aquí.

Una de les passejades que més m’agraden, és pujar fins a l’ermita; que, per cert, dóna nom a casa meva; caminant sense pressa, sota el sol càlid de tardor i gairebé sempre acompanyada.

Aquesta és la Nala. La que m'acompanya moltes vegades.

Des de dalt, després de caminar uns 40 minuts, i mentre recuperes l’alè perdut a la darrera pujada, és un petit plaer contemplar les vistes que es poden veure des del mirador.

Les imatges no són gaire bones,

però us en podeu fer una idea.

Després que el sol t'hagi escalfat la pell, que els pulmons estiguin plens d'aire sà i t'hagis deixat portar per l'olor del bosc, estàs a punt per qualsevol cosa que tinguis davant.

Algú s'hi vol afegir la propera vegada?

Que no s'aturi!

2010-10-31T23:39:00.001+01:00

Com que ja l’havia penjat al meu mur del facebook, en principi no tenia intenció de posar-lo al blog; però he canviat de parer.

Si la gent de Vic han aconseguit fer un lipdub tan fantàstic, amb rècord de participació i també de reproduccions, nosaltres, la resta de catalans que també volem la independència, el mínim que podem fer, és fer-lo arribar tan lluny com sigui possible.

IN – INDE – INDEPENDÈNCIA!

43-98

2010-10-27T13:25:00.001+02:00

Va morir jove, massa jove, i no el vaig conèixer. D’ell només tinc algunes fotografies velles; un rellotge de butxaca que no funciona; unes quantes cartes que havia enviat a la meva àvia i que no vaig voler llegir, fins fa poc més de cinc anys, quan ella va morir; i les coses que m’han anat explicant al llarg dels anys. Records d’altres persones, però no els seus.

Deu ser una de les darreres fotos que li van fer.

Mai li vaig poder preguntar com era el dia a dia al front; si va lluitar per convicció o per obligació; com s’ho feia un alcalde de poble en plena dictadura; com era la vida de pagès; si li agradava tenir una néta que havia nascut el mateix dia que ell; si…

Me l’imagino ja vellet; assegut a una butaca, amb un bastó a les mans, seriós, sense parlar gaire i observant atentament tot el que passa al seu voltant. Però potser ell no era així i, ara que me n’adono, aquesta imatge s’assembla més a la de les fotos que he vist del meu besavi. No sé fins a quin punt és cert, tot això de que els astres hi tenen alguna cosa a veure en com som, o si és possible que dues persones es puguin assemblar, només perquè han nascut el mateix dia. Crec que si t’assembles a algú, és més aviat per qüestions genètiques.

Amb una de les seves germanes.

Moltes vegades, quan s’acosta el meu aniversari, em pregunto com haurien estat les nostres celebracions conjuntes, i, la veritat és que no ho sé. Desconec les raons per les que, a casa, no sempre s’han respòs les preguntes que he fet, i ara ja ni tan sols ho intento; probablement els silencis serien més grans.

Amb el temps, he anat canviat la manera de viure aquest dia, i ara en tinc prou amb una felicitació de la gent que estimo i que m’estima. Per això, avui em ve de gust fer allò que mai vaig poder fer i dir: “Per molts anys, avi!”

Muntanya russa

2010-10-16T11:51:00.000+02:00

Al teu voltant tot està tranquil, més enllà de les petites coses que sempre hi ha; fins que, de cop, una sacsejada et trasbalsa. T’ho diuen; no t’ho pots creure; ho vas paint; aprens a conviure-hi; i quan, per fi, comences a ser tu una altra vegada, te n’arriba una de nova i tornem a començar.

Sé que aquests dies no sóc una bona companyia; gestionar sentiments així no m’és fàcil, i menys si són tan seguits. No m’agrada aquesta sensació de ser dalt d’una muntanya russa, amb constants pujades i baixades (emocionals) a un ritme vertiginós i tinc ganes de que aquest viatge s’acabi.

Estic bé; només és que no m’acabo de treure del damunt aquesta cosa, que no sé ben bé què és; i que no em deixa ser la persona optimista que sóc, ni em permet gaudir de les coses que m’agraden, o les que em fan una il·lusió especial. Bé, d’algunes sí, que ahir em vaig adormir contemplant la lluna.

Ampliant informació.

2010-10-07T13:02:00.000+02:00

Acabo d’obrir el facebook i hi he trobat un enllaç cap a aquesta notícia, publicada al Regió 7, que serveix per complementar el què explicava fa tres post. Malauradament, una vegada més, el greuge cap als petits es fa evident.

Tarda de diumenge

2010-10-03T19:15:00.000+02:00

Després de dinar, em preparo un rooibos ben calent, agafo el llibre i pujo al terrat. Envoltada per l’olor que surt de la tassa, barrejada amb la de la roba estesa fa poca estona, m’assec còmodament a la cadira de fusta, amb el sol de tardor escalfant-me els peus descalços i començo a llegir.

De fons, el so de les fulles, la majoria encara verdes i les altres amb els seus tons groguencs o vermellosos, movent-se al ritme que els marca el vent, acompanyades, de tant en tant, pel cant d’algun dels pocs ocells que encara queden, el brunzit d’alguna abella (o mosca) i les campanes de l’església, que em recorden constantment el pas del temps. Passa una papallona que em distreu.

Amb aquesta tranquil·litat, al cap de poc, les paraules es comencen a barrejar i, per més que ho intenti, no puc mantenir els ulls oberts. Deixo el llibre i m’abandono a aquesta passió de son que m’envaeix.

Quan em desperto, el cel s’ha cobert de núvols, que la marinada ha fet arribar fins aquí i que, sense l’escalfor del sol, han refrescat la tarda.

És hora d’entrar a casa i començar, sense pressa, a preparar les coses que necessito per demà; primer dia d’una setmana que, poc a poc, ens apropa una mica més a les llargues tardes d’hivern.

Sensacions

2010-09-22T20:28:00.002+02:00

A aquestes alçades, hauria d’estar fent plans pel proper cap de setmana, en lloc d’escriure sobre l’anterior i és que amb la barreja de: casa potes enlaire + no poder connectar-me ni escriure quan vull + temps que necessito per assimilar sensacions, no hi puc fer res.

El tema obres, (millor deixem-l’ho estar, que encara n’hi ha per dies), està directament relacionat amb el segon ingredient de la barreja.

Però és de sensacions, de les viscudes fa uns dies, del què em ve de gust escriure.

El què va començar amb una pregunta tonta, d’aquelles que fas quan la conversa t’hi porta, va acabar en un cap de setmana difícil d’oblidar; ple de sensacions i experiències, algunes noves, d’altres oblidades i una molt especial, compartides amb un desconegut de tota la vida. Sí, ho heu llegit bé, un desconegut de tota la vida; mateixa edat, mateix poble, mateixa escola,… fins que, per alguna raó que desconec o no recordo, les nostres vides van seguir camins diferents. Suposo, però, que alguna cosa devia quedar d’aquells primers anys, alguna cosa que ara, uns trenta anys després, encara em dóna confiança.

Era la primera vegada que, conscientment, portava a un amic a Cardona, on hi tinc bona part de la família, amb l'excusa d'assistir a la representació històrica que comentava en el post anterior; la resta, va anar sortint sol. Bona conversa, passejar, presentar-lo senzillament amb el seu nom, improvisar constantment,... i també silencis. De fet, el millor moment va ser un silenci compartit. Mitja tarda, conduint per les carreteres del Solsonès i La Segarra, finestres obertes, bona música, paisatge increïble, deixant-nos portar per les sensacions, gairebé les mateixes sensacions, alguna mirada,... I després, confidències; que, evidentment, la Júlia s’encarregarà de guardar-nos.

Desconegut

2010-09-16T05:10:00.001+02:00

Més o menys tothom sap que la Diada Nacional de Catalunya té l'origen en una derrota. Potser no tants saben que va ser Rafael Casanova (Conseller en cap en aquells moments) qui va liderar la defensa de Barcelona davant els atacs de les tropes borbòniques de Felip V. I segur que encara menys persones saben qui era aquest senyor d'aquí sota.

No? Doncs era Manuel Desvalls i de Vergós, governador de Cardona l'11 de setembre de 1714 i germà d'Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal.
I què hi tenen a veure Manuel Desvalls i Cardona amb aquella data? Us en faig cinc cèntims.
Quan Barcelona va caure, encara quedava un lloc a Catalunya que seguia lluitant; aquest lloc era Cardona, que, malgrat els setges patits, no va deixar de defensar el territori i la seva lleialtat a Carles d'Àustria i al seu governador. No va ser fins una setmana més tard, el 18 de setembre, quan Manuel Desvalls va signar la capitulació d'aquesta vila bagenca, una capitulació tant avantatjosa que el mateix Felip V l'acabaria anul·lant.

Com veieu, la nostra història té herois desconeguts per la gran majoria; tant, que ni tan sols té una entrada a la wikipedia. I no només això, fa gairebé 300 anys ja hi havia centralisme i si no és així, em podeu explicar per què la Diada no és celebra el 18 de setembre, data de la rendició dels darrers homes, en lloc de l'11?

Per sort, l'Associació Cultural 18 de Setembre, entre les activitats de l'Aplec del Castell, organitzen una recreació històrica del què va passar a les seves estances i al poble de Cardona entre aquests dos dies.
Les representacions es fan aquest cap de setmana i aquí en teniu una petita mostra, per si algú s'anima.

Diada (un dia després)

2010-09-12T10:03:00.003+02:00

Avui serà (espero) aquell dia tranquil que hi ha entre desmuntar mitja casa i l’arribada dels paletes; però el cap de setmana no ha estat gens avorrit i el millor de tot és que he tingut bona companya.

Del reconeixement públic, que va fer el divendres la delegació anoienca d'Òmnium Cultural, a la feina feta per uns quants pobles de la comarca, preparant les Consultes sobre la Independència, no en tinc constància fotogràfica; però sí que en tinc dels actes de la celebració de la Diada.

Arribant a l'ermita.

Pujant la senyera cap a la teulada.

Ja és al seu lloc.

Llegint poemes.

Cantant Els Segadors (l'any passat).

I després l'esmorzar; pa amb tomàquet i botifarra per recuperar les forces.
Més tard i per acabar, concert a l'església amb Montse Giné (piano) i Mercè Guarro (veu).

Feta amb el mòbil.

I aquesta foto de regal, feta mentre esperava que anessin arribant.

Bonica, eh?

Comencem bé!

2010-09-08T21:41:00.002+02:00

Quatre dies que sóc per aquí i ja m'agafo vacances, intentaré que siguin light, però no us prometo res; he de dir, en defensa meva, que no és per voluntat pròpia; bé, una mica sí. Unes reformes a casa faran que no hi hagi res al seu lloc. Primer toca buidar les habitacions; mobles i caixes comencen a estar repartits entre el garatge i les golfes i apa, tothom a dormir on pugui. I quan aquests espais tornin a una normalitat relativa, l'enrenou es desplaçarà una mica més avall, cap al primer pis, on hi ha el menjador, l'habitació de planxar i la que fan servir les meves nebodes per jugar (afortunadament la cuina és nova). Tot plegat seran unes setmanetes de pols i brutícia en general, de moure coses d'un costat a l'altre i de no tenir massa temps per treure el nas per la blogosfera.

Quan comences a plantejar-te que la casa necessita la visita dels paletes, sovint acompanyats de fusters, electricistes, pintors i potser encara algun altre tipus d'operari, normalment t'agafa de tot abans no decideixes fer el pas d'avisar-los, perquè saps tot el que et caurà al damunt, i no només per les factures. Això sí, després de dies i més dies de tenir-los per casa, quan en veus el resultat, t'ho mires i penses, satisfet, que ha valgut la pena tot l'enrenou.

El nom

2010-09-05T19:01:00.003+02:00

Sovint no som conscients que allò que estem vivint va començar amb una casualitat, amb una decisió presa que probablement no hi tingui res a veure. I és justament això el què, amb el temps, m'ha portat a llençar-me a l'aventura d'intentar tirar endavant aquest blog.
Si vaig mirant enrere, fins arribar al moment en què la necessitat vital m'empenyia a buscar sortides, per carregar les piles i poder seguir amb el dia a dia, m'adono que m'allargaria massa i no és el què vull per començar; només hi aniré uns dos anyets i mig.
No recordo el dia, ni tampoc si era la llibreria on compro habitualment; però passejant entre les seves taules i prestatgeries, mentre remenava, tocava, llegia, em vaig trobar davant d'un llibre, amb una fotografia tan tendra a la seva portada, que no m'hi vaig poder resistir.

Després de llegir-lo fins a tres vegades, (la primera va ser molt dura), es van anar encadenant tot un seguit de decisions: buscar informació de l'ONG, parlar amb el mateix Jaume Sanllorente, fer-me'n sòcia, anar seguint el seu blog,... I aquí va ser on vaig coincidir alguna vegada amb l'Edu i, com que no em desagradaven els seus comentaris, anava entrant al seu blog on, casualment, també hi trobava, de tant en tant, al Ferran.
Ara sí que, definitivament m'havia enganxat a llegir blogs, però deixar-hi comentaris ja era una altra cosa; això em va costar molt més; de fet, abans no vaig deixar-hi el primer, a casa d'en Ferran, van passar alguns mesos; i va ser una casualitat/necessitat el què ho va fer possible. Ha passat gairebé un any, des d'aquell dia, i moltes coses que, de moment, em quedo per mi.
Poc a poc, he anat llegint el comentaris dels altres blocàires que passen per l'In varietate concordia i deixant també els meus comentaris a la casa d'algun d'ells, i m'hi sento prou bé com per haver-me apuntat a la 1.TBfC (Primera Trobada Blocàire fora de Catalunya). Només em faltava aquest darrer pas, ser una blocàire amb blog.

Com veieu, ha estat una cadena de casualitats (o com li vulgueu dir) el que m'han portat fins aquí i per això he triat aquest nom; perquè la vida està plena de petites coses, decisions, moments,... que poden canviar els nostres destins.

Perdoneu però com que aquest blog encara està a mig fer, és molt possible que aneu trobant canvis de tant en tant.