Escola en català

No sóc mestra, ni tampoc tinc (ni tindré) fills, però això no és excusa per no sortir al carrer a defensar el dret de poder estudiar en català. Un dret que, per edat, jo no vaig tenir, més enllà de que el català era només una assignatura d’un parell o tres d’hores setmanals, cosa que els meus pares ni tan sols van conèixer.

Bona part del meu aprenentatge (escrit) de la nostra llengua és del tot autodidacta i segur que en algun moment, en aquest blog, se m’ha escapat alguna errada. Els anys d’anar llegint, d’anar escrivint amb el diccionari al costat, de preguntar al “meu” corrector particular, de no tenir por d’equivocar-me i les ganes de poder-me expressar per escrit i en català, la meva llengua, fan que no entengui que avui, a la concentració que s’ha fet davant de l’ajuntament, només fóssim quatre gats. Què passa? Que als pares d’avui no els importa que la feina feta, durant trenta anys de normalització lingüística, se’n vagi en orris per una sentència del Tribunal Suprem? Si perdem l’ensenyament en català a l’escola, estarem fent moltes passes enrere com a país.

Montserrat

Tot i que em van educar seguint els preceptes de la religió majoritària d’un país aconfessional, sense anar a una escola religiosa, (estic batejada, vaig fer la primera comunió i també em van confirmar) no sóc massa creient, més enllà de pensar que tots som iguals davant de Déu, i encara menys practicant. Això sí, amb tot el respecte pels que ho són, sempre que no m’ho vulguin imposar.

Per mi, anar a Montserrat no és una qüestió de fe, encara que l’espiritualitat que s’hi respira és innegable i d’alguna manera sempre t’acabes deixant portar; en el meu cas, el millor moment és a darrera hora de la tarda, després del cant de Vespres, quan a l’església ja no hi queda gairebé ningú i hi ha molt poca llum al seu interior.

Tinc la sort de viure-hi molt a prop (en mitja horeta de cotxe hi arribo) i de veure la muntanya cada dia des del poble. Us confessaré una cosa; quan arriba l’època en què a quarts de set del matí, camí de la feina, començo a veure el seu perfil retallat damunt el cel que ja clareja, em serveix per ser conscient de que arriba el bon temps i els dies llargs. Com us anava dient, hi visc a prop, i des del costat per on hi arribo puc començar l’escapada gaudint de les vistes de bona part del Bages i, si el dia és clar, dels Pirineus (nevats si és hivern) al fons. Quan ja ets allà, qualsevol dels camins que l’envolten és bo per contemplar la barreja de paisatge i natura que ens regala un lloc tan únic i espectacular visualment, i també tan simbòlic pels catalans.

M’agrada anar-hi sola per poder anar fent, per caminar per on em vingui de gust, que si no tinc temps d’entrar a l’església no passa res... Però ahir va ser diferent; per les persones amb les que anava era important seguir els rituals (perdó, potser algú s’ofèn) de posar espelmes, pujar a tocar la imatge de la Moreneta i resar o demanar (depèn de cadascú). No hi tinc res en contra i vaig estar amb elles tota l’estona, això sí, sentint-me estranya, excepte el parell de minuts en que, mentre anaven fins a l’altar major i tornaven, vaig aprofitar per tenir el meu moment seient al darrer banc i desconnectant de l’entorn.

Per acabar el post, us deixo amb el Virolai.

                    

Que no s'aturi!

Com que ja l’havia penjat al meu mur del facebook, en principi no tenia intenció de posar-lo  al blog; però he canviat de parer. 

Si la gent de Vic han aconseguit fer un lipdub tan fantàstic, amb rècord de participació i també de reproduccions, nosaltres, la resta de catalans que també volem la independència, el mínim que podem fer, és fer-lo arribar tan lluny com sigui possible.

IN – INDE – INDEPENDÈNCIA!