Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de desembre del 2012

BON NADAL!!!!!

 
 
NADALA INGRATA - MESCLAT

A Betlem en un portal
Jesús neix a una banqueta
i per Via Digital
en directe ho retransmeten.

Al bell mig de l’erol,
Sant Josep d’això en té idea,
li munta un bressol
que ha comprat en el Ikea.

En Jesús dorm abrigat
amb una tovallola
que té un gran estampat
on hi posa Coca-cola.

La Maria, com hi ha món,
unes mantes compraria
però ha fos la Visa Electron
allà a la perfumeria.

El Messies ha nascut
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa.

Els pastors van arribant
en potents 4x4
i li duen a l’Infant
jocs de guerra i de combatre.

Ha nascut el Fill de Déu
el carrer tot s’engalana
i per cada llum encès
al món un nen mor de gana.

Menja neules el botxí,
pau als homes i a la terra
que demà de bon matí
ja continuarà la guerra.

N’ha marxat el caganer,
en aquest joc ell no hi entra
no fos que el fessin pagar
fins i tot per anar de ventre.

El Messies ha nascut
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Caramelles!

Ahir, Diumenge de Pasqua, a Cardona...

Colla Caramellaires de La Coromina.

Colla Caramellaires de Pagès, amb els trabucaires al camí del Castell. 

Colla Jove.

Colla Jove a la façana de l'Església de Sant Miquel.

... I avui, Dilluns de Pasqua, a Carme.

Les noies.

Els nois.

A l'era de Coll-Bas (l'ermita del poble)

diumenge, 25 de març del 2012

Sense paraules!

Tant temps esperant el dia i un refredat molt inoportú poc més hi ho esguerra. Maleïda primavera!


Havia pogut gaudir, fa gairebé un any (15 d’abril), d’un tast del què seria el concert sencer i ja llavors vaig tenir clar que aquest no me’l podia perdre, i també sabia qui volia que m’acompanyés, si les seves prioritats li permetien. Li proposo, s’organitza, accepta, hi afegeix un parell de persones (sense consultar-m’ho, com fa de vegades), comprem les entrades, i a esperar que arribi el dia. Pel camí se n’hi afegeixen dos més i un tercer a darrera hora.

Arribem a l’Auditori per separat i ens anem trobant a l’espai que hi ha entre els edificis, per entrar tots junts, encara que estem escampats per diferents lloc de la sala. Un cop asseguts a les nostres butaques de platea, tenim temps de veure unes quantes cares conegudes, abans de concentrar-nos amb el que comença a passar dalt l’escenari. Els primers refilets del flabiol van seguits de dues hores intenses de sintonia musical entre en Roger Mas (vestit de negre i morat i amb les seves inseparables espardenyes de set vetes), els músics que l'acompanyen i la Cobla Sant Jordi–Ciutat de Barcelona (elegants tots ells i ella); dues hores amb moments de pell de gallina, amb rialles per les explicacions i les bromes, i (al menys jo) també amb el moment llàgrimes, les que no puc evitar en escoltar en directe una cançó que, sense saber perquè, m’agrada de manera molt especial. El cert es que, independentment de la qualitat de l’un i dels altres i del programa que han preparat, veure com ells, després dels nervis inicials, s’ho passen d’allò més bé dalt l’escenari s’encomana i de quina manera.

El programa? Doncs, bàsicament cançons de Roger Mas, alguna d’inèdita, d’altres arranjades només per cobla; algunes adaptacions de temés en altres idiomes, (“Haika mutil” de Mikel Laboa en basc o “Negra sombra”, amb lletra de Rosalia de Castro, en gallec i canviant la gaita per una tenora); algun “invent”; i acabant amb “La santa Espina”. Brutal! Sense paraules! Amb la sensació de no tocar de pes a terra! Un concert dels que no s’obliden fàcilment! 




Marc, gràcies per dir que sí i engrescar a la resta. Miquel, perdó pels canvis de darrera hora. Mònica, un plaer compartir viatge i conversa. Carmen, Lluís, el vostre entusiasme anima a qualsevol. Xavier, va ser un vist i no vist, però s’agraeix.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Òpera

Cada vegada és més difícil trobar alguna cosa mínimament decent a la programació de qualsevol televisió, de les moltes que es poden veure avui dia; potser se’n podrien escapar els documentals de La 2 i del National Geographic, perquè entre partits de futbol; curses de Formula 1; pel·lícules sovint repetides o de baixa qualitat; sèries que de vegades no saben com acabar; i programes que no aporten res, i on els crits i la manca de respecte són el què ven, i com més n’hi ha més gent se’ls mira, no queda gaire espai per programes amb cara i ulls. Això sí, al germà petit de “La nostra”, el C33 es poden trobar petites joies d’aquelles que et fan repensar la idea de dir-li adéu al televisor.

Descobrint una més de les meves mancances, en aquest cas cultural, us confessaré que no he anat mai al Liceu, ni he escoltat ni vist una òpera sencera, però sí que m’he emocionat escoltant una ària. De vegades només és qüestió de que algú que en sàpiga tingui la paciència d’anar-t’ho explicant. Això em va passar fa uns anys amb en Marcel Gorgori, crec que al programa del Toni Clapés (no recordo si encara a Catalunya Ràdio o ja a Rac1) i em torna a passar ara amb en Ramon Gener i l’”Òpera en texans”. Amb l’entusiasme amb què comparteix els seus coneixements i el llenguatge planer i entenedor que fa servir, és ven bé això, posar l’òpera a l’abast de tothom, a nivell usuari, vaja. 

Si voleu, aquí en teniu una mostra. 

                                     

dilluns, 5 de setembre del 2011

Per versions...

Ves per on, poc a poc i sense adonar-me’n ja tinc un anyet!!!
La meva “mare” m’ha explicat que el meu naixement va arribar després d’una decisió presa més amb el cor que amb el cap; que en la tria del meu nom hi té alguna cosa a veure aquesta decisió; i que tinc els millors “padrins” i “padrines” del món, els “berlinesos” em sembla que es diuen.
Guardeu-me el secret; us explico això d’amagat, mentre d’ella prepara el post, perquè s’ha oblidat del meu aniversari, espero que no se n’adoni que ho he fet. Sssssssssst...



... o potser hauria de dir perversions, tot i que en sentir/llegir aquesta paraula sovint ens vingui una altra cosa al cap; però anem al tema abans que la traïdora imaginació faci de les seves, que només vull parlar de música.

Els que coneixem algun artista, del camp que sigui, sabem que la seva és una feina de moltes hores i que el resultat final és d’aquella manera i no una altra per alguna raó. L’han pensat, l’han provat, l’han polit, és una petita (o gran) part d’ells,... De fet, no és tan diferent de fer un post; oi que a cap de nosaltres ens agradaria que qualsevol, dit amb tot el respecte, pogués canviar allò que hem escrit? Evidentment, quan ja està acabat i és públic llavors sí que poden dir-hi la seva, si volen, només faltaria!

Ui, ja veig que avui em disperso amb facilitat i com que aquest post està pensat perquè hi hagi molta música i poques paraules, potser que m’hi posi i que cadascú triï la versió que més li agradi.




Hi havia un agutzil savi, que en certa ocasió, i per ordre de l’alcalde, va fer saber a tothom de la presència d’una fera ferotge que amenaçava als seus veïns; els veïns eren d’un país petit, que no tan sols era petit, també era tranquil, respectuós i divers; i amb unes arrels ben agafades a la seva terra; però amb això no n’hi havia prou, necessitaven un heroi, un tal Serrallonga; i es que quan s’ha de lluitar amb la cara al vent, també calen el cor, les mans i els ulls. I així, amb eufòria, (unes vegades més i altres no tant), o potser només amb alegria (que tampoc està malament), aquests veïns, i alguns que amb els anys s’hi han afegit, segueixen amb la seva lluita constant contra totes les feres que se’ls planten al davant.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Jugant amb una paraula

Quan som petits i aprenem a parlar, ho fem imitant allò que sentim al nostre entorn; i a l’escola, ens ensenyen a llegir relacionant un símbol amb un so que, després, ajuntant-los, es converteixen en paraules, i aquestes en frases.

Fa unes setmanes, mentre conduïa, una cançó que sonava a la ràdio, em va cridar l’atenció. Per una estranya (o no tant) associació d’idees, un seguit d’embarbussaments van aparèixer de sobte al meu cap; qui no ha intentat dir mai allò de: “setze jutges d’un jutjat...”; “un plat blanc ple...”; “una gallina xica, tica, mica...”; “el cielo está enladrillado, quien...”; o “el perro de San Roque...” (els que tenim una edat, apreníem trabalenguas, què hi farem). No és que aquesta cançó sigui ben bé un embarbussament, però sí que ho és una part de la seva lletra.

He de reconèixer que he sentit coses millors, això no li treu el mèrit de que han construit un text on la base són paraules amb la lletra x. Algunes de les frases estan enganxades amb pinces, però la majoria, senzillament estan posades una darrera l’altra sense massa sentit; ara que, no m’havia aturat mai a observar la quantitat de paraules que tenim en català que tenen (al menys) una x. I no us explico quina ha estat la primera opció a l'hora de posar el títol a aquesta entrada.

Quines coses que ens fa fer la curiositat, lingüística en aquest cas; no he parat fins a saber de qui és aquesta cançó que no em puc treure del cap, no per enganxosa ni comercial, sinó per original; com a mínim, a mi m’ho sembla.

Aquí sota us la deixo, amb la lletra, per si, també, sou curiosos.




Exercici seixanta (Els amics de les Arts)

Pinotxo és un putxinel·li un xic fatxenda però s'expressa amb una sintaxi excel·lent *

Al Terrat hi ha xerinola, ximxiviri damunt dels totxos. El xivarri baixa per la xemeneia i es converteix en un xiuxiueig. A Bordeus diu que els més xovinistes beuen xampany, però aquí baix en Pedro Ximénez només xarrupa xerès. Amb vi xarel·lo aquí mengem xató i els pixapins xocolata amb xurros en xicres del carrer Petritxol, mentre xerren de ximpleries en xava. Els xilens teixeixen xals, a Texes no en vesteixen. Ni xeviots ni xinel·les perquè no s'hi atreveixen (I tanmateix ens van de xulos). En Txema, eixelebrat pel xacolí toca la xalaparta a la panxa d'en Patxi que perd la txapela i s'exalta i li diu "xeeee, relaxa't". I ho fa d'una forma ben complexa, toca el saxo de manera laxa, poc ortodoxa. I al mateix moment en un stage a Mèxic, Txevtxenko xuta una xilena i la hinchada explota quan la xarxa cedeix i es trinxa. Les xifres que no es mereix s'engreixen exageradament. A Luxemburg, un ximpanzé, va i vexa un xipriota. Fuma haixix, va molt deixat i es clar no té xicota. El xef prepara un xeflis: patates xips cruixents, escarxofes amb anxoves, xoriç amb ximixurri i beixamel fent xup xup. Vi de garnatxa i de postres un xuxo de can Foix... Al Txad si tenen xamba, s'abasteixen de deixalles. Caixa o faixa. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Bufa xaloc al vaixell, en Xavier recull la xarxa feixuga i reflexiona. Els peixos neixen, creixen, es reprodueixen, moren... I no es queixen. El xicot que va conèixer en un xat s'aixeca per un kleenex. La Xuxa, panxuda i xopa, xiscla encara d'excitació a l'entrecuix i xiuxiueja: "Eixuga't i tornem-hi!". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". Microxips i una xiruca eixerida, i un dibuixant xiroi xiula i es clava una xinxeta a l'índex. Fa xafogor, un xixarel·lo fa créixer un esqueix moix i el seu amic el coix li aixafa una maduixa. Xalen el bruixot i la bruixa, Un xiquet xinès exigeix el seu xumet i un LP d'en Xesco Boix. La Xènia s'enclenxina mentre el xòfer fa sonar el clàxon. Xàfec, xavalla en xecs i un expert en explosions es deixa endur per la disbauxa. Patxanga en estat de xoc: xarlatans, taxis, faxos, flaixos Groucho Marx, Quixots i Santxos. La rauxa s'estén d'Elx a la Garrotxa, d'Andratx a Flix. I un xafarder llegeix el Xoriguera. I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no". I en Pinxo va dir a en Panxo, "vols que et xuti amb un punxó?". I en Panxo va dir a en Pinxo "xuta'm però a la panxa no".

La xilografia exclusiva del text d'alexandrins d'en Xènius
sorgeix d'un pretext que ara mateix està fora de context: un gronxador sense reixes.

*(Això, aquí no ho diuen).

diumenge, 23 de gener del 2011

Verdaguer vs. Mas

Qui no ha sentit parlar mai de Jacint Verdaguer. Mes enllà d'obres com L'Atlàntida, L'Emigrant, el Virolai o Canigó, conegudes per molts i que, al llarg dels anys, s'han llegit i cantat arreu, n'hi ha d'altres, potser més petites, que ens arriben de la veu d'en Roger Mas. Aquest poema i cinc més, del llibre "El Cel", els podeu trobar al cd. "Les cançons tel•lúriques" d'aquest cantant i músic de Solsona.





CAMINANT

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Que no s'aturi!

Com que ja l’havia penjat al meu mur del facebook, en principi no tenia intenció de posar-lo  al blog; però he canviat de parer. 




Si la gent de Vic han aconseguit fer un lipdub tan fantàstic, amb rècord de participació i també de reproduccions, nosaltres, la resta de catalans que també volem la independència, el mínim que podem fer, és fer-lo arribar tan lluny com sigui possible.

IN – INDE – INDEPENDÈNCIA!