dissabte, 5 d’abril del 2014

Bandera negra

Amb la commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona davant les tropes del poderós exèrcit de “Les dues corones”, estan sortint molts llibres, de tots els estils, que en parlen, això sí, gairebé tots des de la centralitat. Que sí, que ja està bé que es conegui amb naturalitat el nostre passat, però en els anys que va durar la guerra van passar moltes i importants coses en altres llocs del país.

Una de les poques publicacions que fins ara parla des de fora de Barcelona és “Bandera negra”, una novel·la històrica ambientada en el setge que Cardona va patir durant 34 dies i que va fer que la Guerra de Successió s’allargués més del previst; fins a l’11 de Setembre de 1714.


Som a finals de 1711 i les tropes borbòniques, un exèrcit d’uns 12.000 homes, avancen sense aturador cap a Barcelona des de la Catalunya central. Pel camí els queda el que segurament és el darrer obstacle a batre, la clau que els ha d’obrir la porta que dóna accés a la capital catalana, Cardona i el seu castell.
Alguns dels 2.000 vilatans, com els Llobet, marxen. Ells ho fan prou lluny per intentar evitar la batalla que s’acosta, i a l’hora ben a prop, ja que el seu fill és un dels sometents que ha estat cridat per defensar la fortalesa al costat del soldats austriacistes.
En el primer assalt borbònic per prendre la vila, cauen 600 defensors, deixant un contingent de només 1.200 efectius, entre civils i militars. Sembla fàcil derrotar-los i seguir avançant.
Als que han esperat massa per fugir, no els queda cap més sortida que refugiar-se al castell, és el cas dels Fàbrega. Per sort tenen temps d’entrar-hi abans de que tanquin les portes. Però, on és la seva filla Isabel?

Uns fets històrics, perfectament documentats, han permès a Jordi Santasusagna (assessorat per Francesc Serra, Doctor en Història moderna i autor d'"Els herois del 1714") escriure una novel·la on es barregen el dia a dia del setge, tan des del costat borbònic com de l’austriacista, ja que està plantejada gairebé com un diari de guerra, amb la ficció de la vida dels veïns. Ha teixit una trama fictícia que combina perfectament amb la real, on sentiments i vivències d’uns i altres, fan que es confonguin i et preguntis si en realitat no va ser així com ho van viure els civils.
“Bandera negra” és la història de la lluita d’un poble per defensar a mort la seva (la de tots) llibertat. I és que la bandera negra que onejava al costat de la de Sant Jordi, al punt més alt de la Torre de l’Homenatge, els deia a l’exèrcit borbònic que d’allà en sortirien lliures o morts.


Si em permeteu un consell, us recomano una escapada a Cardona per fer una de les visites guiades (“Cardona 1714, la fortalesa inexpugnable”) que es fan per conèixer millor el paper estratègic del castell i els llocs clau de l’entorn. Us ajudarà a ubicar-vos millor.

També hi ha l’opció, sobretot si teniu nens, de fer-ne una altra de la mà del Coronel Manuel Desvalls, governador del castell, i de Blanca, una vilatana. No és que sigui una visita pensada específicament pels més menuts, però sí que el fet de que sigui més curta i que no és un guia/historiador qui explica les coses, els ho fa més amè.

I encara una darrera cosa, el documental “1711.El setge de Cardona” que es va emetre al “Sense ficció”.


Gaudiu del llibre, les visites guiades i el documental.

dimarts, 24 de desembre del 2013

Bones Festes!

A
totes
les persones
que en algun moment
encara aneu passant per aquesta
casa,
us vull desitjar
un Nadal ple de rialles,
companyia, família, amics, llum,
festa, petons, abraçades, regals i moments.
Que
no us manqui
mai una mà que us ajudi
a aixecar-vos si caieu, una espatlla
on poder plorar, uns braços que us estrenyin
ben fort i un somriure que il·lumini la vostra mirada.
I que
l’any que està
 a punt de començar arribi
carregat de força, il·lusió, esperança,
paciència, humor, reivindicació, petits passos,
lluita pacífica, somnis, llibertat i, sobretot, independència.
BON
2014
||*||

BONES FESTES!

dimecres, 8 de maig del 2013

L'Aleman (actualitzat)

Res, només dir-vos que si voleu llegir els primers capítols, ho podeu fer aquí. A veure qui s'hi enganxa!

diumenge, 5 de maig del 2013

L'Aleman



Sí, no ho he escrit malament, “L’Aleman” és el títol de la segona novel·la de Jordi Santasusagna. De l’anterior ja us en vaig parlar en el seu moment i fins i tot alguns em vareu fer cas.

En llibre encara no és a la venda (ho estarà a partir del dia 13) però sóc de les que el dia de Sant Jordi ja el va poder comprar. Van fer una excepció i es podia trobar a les llibreries de Cardona (en Jordi és d’allà) i a les parades que l’editorial tenia a Barcelona.

Parlant amb ell, amb l’autor (privilegis que una té), li comentava que se’m fa difícil intentar parlar del llibre, tenint en compte que no puc explicar gairebé res, més enllà del que diu la sinopsi de la contraportada.

Ambientada a finals dels anys 40, en Raymond, un desertor de l’exèrcit nazi, arriba a l’explotació minera de Cardona on és rebut amb tots els honors, tant per les autoritats de l’època com dels directius de l’empresa, i on comença a treballar i a viure en una de les cases que la companyia té pels seus treballadors de més rang.
A l’altra banda, en tots els sentits, hi ha en Vicenç, un jove de 15 anys, fill petit d’una família que gairebé no té res, i que tot just acaba de començar la seva vida laboral.
Dos mons que conviuen però que estan totalment allunyats l’un de l’altre, el dels que es mouen en l’opulència i les aparences i el dels que lluiten dia a dia per tenir alguna cosa per menjar, el dels que viuen en grans cases i el dels que ho fan en barraques o pisos petits i foscos.
Una història central crua, fosca, dura, entrellaçada amb altres, potser més petites però igual d’importants, que també ho són.

Una novel·la que em va enganxar des de les primeres pàgines, que ha fet anar els meus sentiment d’una banda a l’altra, que m’ha sorprès.

Als que ja us vaig enredar una vegada, torneu-me a fer cas. A la resta, doneu-li una oportunitat. A tots plegats, ja veureu com "L’Aleman" no us deixarà indiferents.

dijous, 25 d’abril del 2013

Mediàtica... i molt!!!



Sóc de les que compra llibres amb certa regularitat, no em cal que sigui Sant Jordi; de fet, aquest dia acostumo a no fer-ho ja que es fa difícil, al menys per mi, poder seguir el meu ritual habitual en la visita a les llibreries. Tot i que aquest any he fet una excepció perquè sabia què volia i on trobar-ho.
Però això deixem-ho per un altre moment.

Un cop fet balanç de les vendes i conegudes les llistes dels més comprats, hi ha qui no està d’acord amb l’etiqueta que li han posat.

A veure Senyora, a vostè, encara que tingui un passat polític: no se la coneix actualment per anar saltant de tertúlia en tertúlia, ja sigui de ràdio o de televisió, d’aquest país o de l’altre? Doncs vostè és un personatge mediàtic.

D’acord, sí, ha escrit una novel·la, i no poso en dubte que estigui bé, però... ha seguit els mateixos passos que la gran majoria d’escriptors? Sí, sí, no parlo d’aquells que fa anys que escriuen i que s’han guanyat un lloc (més o menys merescut) en el món literari; parlo de la gent anònima, aquelles persones que amb tota la il·lusió intenten entrar en aquest món des de baix, trucant a portes que no sempre s’obren i que de vegades, quan ho fan, te les tanquen als nassos. Em pregunto a quantes editorials ha enviat vostè les galerades de la seva novel·la. Quantes li han rebutjat. O potser en el seu cas ha estat al revés, potser a vostè, per ser qui és, li sobraven propostes i ha pogut, fins i tot, triar quina li publicava. Però no, que vostè no és mediàtica.

I què me’n diu de la publicitat? Desconec si se n’ha fet a televisió i premsa, però sí a la ràdio; una falca que només parlava d’un carrer on hi passen coses. Exactament com ells, com la majoria, que tenen els millors publicistes que es poden trobar: familiars i amics que enreden a familiars i amics que enreden a familiars i amics... i així anar fent, teixint una teranyina de complicitats i esperant que arribi tan lluny com sigui possible. Ah, clar, a vostè no li cal, que ja té els mitjans que li fan la feina. Ui, no, que vostè no és mediàtica.

Vostè, que acaba de publicar la seva primera novel·la, aquest Sant Jordi ha tingut les mateixes oportunitats que qualsevol de la majoria; vaja, que han signat plegats i els seus llibres (els de la majoria, vull dir) també són a les llistes de més venut. Com que vostè no és mediàtica...

Però sap què li dic? Que sí, que ha venut molts exemplars, potser més que tota la majoria junts, però no crec que pugui saber si ha estat perquè la novel·la és bona o per qui és vostè. Ho sento Senyora, però per més que s’ofengui, per mi vostè és mediàtica... i molt!!!

diumenge, 21 d’abril del 2013

Petita joia



A casa nostra el teatre amateur està molt arrelat, què dir dels Pastorets, i sempre que puc intento seguir les propostes que m’arriben de la gent del Traspunt de Cardona. Tan és l’edat que tinguin, siguin els juniors o els grans, ells s’atreveixen amb tot: teatre de text, òpera, recreacions històriques o musicals; textos (i música) coneguts per gairebé tothom o de creació pròpia.

Els professionals es queixen, i segurament amb raó, de les limitacions que els suposen les retallades i l’augment de l’I.V.A., però... i tot el que no tenen els petits grups i teatres que hi ha arreu del país? Són moltes hores d’assaig manllevades de la vida familiar, del descans, del lleure... Imaginació en lloc de grans decorats... Vestuari tret dels seus propis armaris... Tothom donant el millor d’un mateix, encara que després el critiquin... I malgrat totes les dificultats, sempre ho tiren endavant.

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’un musical, estrenat la setmana passada, i escrit per dos cardonins inquiets, Jordi Santasusagna (lletra) i Xavier Ventosa (música). “El somriure del botxí” és una història ambientada en els anys del segle XIV en que la pesta negra assolava Europa. En Bernat és botxí per herència familiar, un home marginat per la seva feina i que viu fora de les muralles, sotmès a la justícia i les ordres del Duc i que té una relació sòrdida amb Elena, una dona acusada de bruixeria; però tot això canvia amb l’arribada de Blanca.

Des de les primeres notes, interpretades en directe per la Banda de Música de Cardona, vaig entrar de ple a la història deixant-me portar pels sentiments que em feien sentir cada un dels personatges; no va ser gens difícil fer-ho, són molt bons i ho transmetien amb les seves veus, els seus gestos, les seves cançons... i tot ben embolicat amb una música fantàstica; encara que no ho sabria dir exactament. Per mi, la música ha de ser-hi però no s’ha de notar i quan això passa, és la unió perfecte.

Evidentment no tothom em va agradar igual, però és només una opinió personal que em quedaré per mi; no són professionals i això és mereix tot el respecte del món. Malauradament (en principi) la representació d’avui serà la darrera; i creieu-me, és una llàstima que tota aquesta feinada es quedi en el fons d’un calaix omplint-se de pols.

Jordi, Xavier, Francesc, Elena R., Elena C., Josep, Jesús... i tota la resta, del primer a l’últim, moltes gràcies per compartir el vostre talent. I si repetiu, ens tornarem a veure!

dilluns, 31 de desembre del 2012

Camí

 

Normalment, quan s’acosta el final d’un any (d’una temporada, d’un cicle, d’una vida...) tenim tendència a fer-ne balanç; potser sí que està bé per valorar què tenim, on ens hem equivocat, aprendre... però també són coses viscudes i que ja no es poden canviar, per tant, és qüestió de guardar-les o mirar d’oblidar-les, tot depèn del valor que se’ls doni.

Desitjos pel nou any? Com que m’agraden les petites coses, els plans inesperats o les estones amb bona companyia, doncs que hi hagi molts moments que em facin somriure i sentir bé. Pel que fa a la resta, ja m’ho aniré trobant.

I per vosaltres... només el millor!!!!!


Amics, que el 2013 sigui el camí que ens ha de portar d’aquí...


... fins * aquí.


El camí serà difícil, ple d'obstacles i amb constants pals a les rodes, però seguirem lluitant per fer sentir la nostra veu. Els agradi o no, només nosaltres podem decidir el nostre futur, sigui el que sigui.
PS: Avui som un menys. El trobarem a faltar, Doctor Broggi!


Bon i tranquil any per tothom!!!!!

dilluns, 24 de desembre del 2012

BON NADAL!!!!!

 
 
NADALA INGRATA - MESCLAT

A Betlem en un portal
Jesús neix a una banqueta
i per Via Digital
en directe ho retransmeten.

Al bell mig de l’erol,
Sant Josep d’això en té idea,
li munta un bressol
que ha comprat en el Ikea.

En Jesús dorm abrigat
amb una tovallola
que té un gran estampat
on hi posa Coca-cola.

La Maria, com hi ha món,
unes mantes compraria
però ha fos la Visa Electron
allà a la perfumeria.

El Messies ha nascut
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa.

Els pastors van arribant
en potents 4x4
i li duen a l’Infant
jocs de guerra i de combatre.

Ha nascut el Fill de Déu
el carrer tot s’engalana
i per cada llum encès
al món un nen mor de gana.

Menja neules el botxí,
pau als homes i a la terra
que demà de bon matí
ja continuarà la guerra.

N’ha marxat el caganer,
en aquest joc ell no hi entra
no fos que el fessin pagar
fins i tot per anar de ventre.

El Messies ha nascut
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Dos anys

Em sembla que no calen paraules i amb aquesta cançó ja ens entenem, espero.

                            


dimecres, 5 de setembre del 2012

Punt i a part



Fa dies, molts, que quan passo per aquí, camí d’altres blogs, me’l miro com si fos un estrany a qui no li he d’explicar res; ara mateix, i encara que al llarg d’aquests dos anys, m’hagi permès viure experiències i, sobretot, conèixer persones fantàstiques, no el sento com una part de mi, encara que ho sigui.

Quan a mitjans de juny, la vida em va començar a arrossegar cap a un pedregar ple de pors, dubtes, prioritats... el primer que vaig deixar de banda va ser la xarxa (excepte els mails) i amb el pas del temps, he de reconèixer que: (1) hi estava massa enganxada i (2) no ho trobo a faltar. Sí que ara, que tot està una mica més tranquil, m’he permès treure el nas pel facebook i donar un tomb pels blogs, però poc.

De fet, la idea de deixar “oficialment” el blog en espera em va venir de sobte, a la feina, i ho vaig tenir clar al moment: Sí, això és el que vull!!! Bé, potser és el que necessito (no pensar que fa dies que no postejo, cada vegada que hi entro).

Doncs això, que per celebrar el segon aniversari del Per casualitat, em regalo un punt i a part.

Cuideu-vos!!!