El meu refugi

De vegades no cal anar gaire lluny de casa per gaudir del paisatge, especialment si vius en un lloc envoltat de natura. Clar que pots pujar a un avió i anar-te’n a l’altre costat del planeta, només faltaria; el que passa és que, sovint, no tenim més que una estona per poder desconnectar i hem de recórrer a allò que tenim més proper.

Em considero afortunada de viure on visc. Un racó prou ben comunicat però on si ha d’anar expressament; un poble petit, al fons d’una vall estreta, envoltat de camps i boscos.

Visc aquí.

Una de les passejades que més m’agraden, és pujar fins a l’ermita; que, per cert, dóna nom a casa meva; caminant sense pressa, sota el sol càlid de tardor i gairebé sempre acompanyada.

Aquesta és la Nala. La que m'acompanya moltes vegades.

Des de dalt, després de caminar uns 40 minuts, i mentre recuperes l’alè perdut a la darrera pujada, és un petit plaer contemplar les vistes que es poden veure des del mirador.

 

Les imatges no són gaire bones,

però us en podeu fer una idea.

Després que el sol t'hagi escalfat la pell, que els pulmons estiguin plens d'aire sà i t'hagis deixat portar per l'olor del bosc, estàs a punt per qualsevol cosa que tinguis davant.

Algú s'hi vol afegir la propera vegada?