No sóc mestra, ni tampoc tinc (ni tindré)
fills, però això no és excusa per no sortir al carrer a defensar el dret de
poder estudiar en català. Un dret que, per edat, jo no vaig tenir, més enllà de
que el català era només una assignatura d’un parell o tres d’hores setmanals,
cosa que els meus pares ni tan sols van conèixer.
Bona part del meu aprenentatge (escrit) de la
nostra llengua és del tot autodidacta i segur que en algun moment, en aquest
blog, se m’ha escapat alguna errada. Els anys d’anar llegint, d’anar escrivint
amb el diccionari al costat, de preguntar al “meu” corrector particular, de no
tenir por d’equivocar-me i les ganes de poder-me expressar per escrit i en
català, la meva llengua, fan que no entengui que avui, a la concentració que
s’ha fet davant de l’ajuntament, només fóssim quatre gats. Què passa? Que als
pares d’avui no els importa que la feina feta, durant trenta anys de
normalització lingüística, se’n vagi en orris per una sentència del Tribunal
Suprem? Si perdem l’ensenyament en català a l’escola, estarem fent moltes
passes enrere com a país.
