Postals de vacances

Després d'hores de carretera i ja instal·lada a l'hotel, comencen les escapades.

Primera parada, Hondarribia, a pocs metres de la frontera amb França.

Arribant a la "Plaza de Armas".

Comença a haver-hi ambient.

"Plaza Guipuzcoa"

Una petita mostra de balcons.

Vista d'Hendaya des del passeig d'Hondarribia.

El Far...

... i el Cap Higuer, encara a Hondarribia.

Sota la boira; Hondarribia en primer terme i Hendaya al fons, des del mirador del Jaizkibel.

Mirant a l'horitzó.

On és el Jaizkibel?

Va, torno a l'hotel, que ja n'hi ha prou per avui.

Vaja, el cel està tapat; comencem bé el segon dia.

El Guggenheim, ja sóc a Bilbao.

El Teatre Arriaga,

i la "Plaza Nueva".

Fa calor i ja en tinc prou. Agur, Bilbo!

A Zarautz s'hi està més fresquet.

Ep, un partit de "pelota" al carrer.

Mirar-los una estona, passejar una mica més i cap a sopar.

Ja hi tornem a ser, tercer dia i sense sol. Millor, així no hauré de patir per la meva pell.

Donostia em rep amb el cel gris i amenaçador.

Entre les platges de "La Concha"...

...i d'"Ondarreta"...












... camí del "Peine de los Vientos".

Però a mi m'agrada més això.

Déu n'hi do quina caminada; és hora de dinar.

Avui aniré de "pintxos", però on? Doncs aquí!

Cap a l'altre costat de la ria. El Kursaal.

 Em quedava la platja de "Zurriola".












Ja hi som! En una escapada al País Basc no hi pot faltar el txirimiri.
Com que ja conec el Monte Igueldo d'una altra estada, millor que vagi passant cap a Zarautz.

Això s'està acabant, demà ja torno a Catalunya; potser que avui m'ho agafi amb calma.
És que aquesta vegada no podré fer cap foto d'una sortida de sol?

El "malecón" i la platja de Zarautz sota la pluja.

Sort que a la tarda m'hi he pogut passejar tranquil·lament per darrera vegada i fins i tot m'he assegut una bona estona en un banc, deixant que els meus pensaments es barregessin amb el so de les onades.

Una mica de música per acabar sempre va bé!

De l'infern al paradís.

Estar de vacances et permet fer coses d’aquelles que no sempre es poden fer la resta de l’any, i anar a donar un tomb per l’infern ha estat una d’aquestes coses. 

Mare de Déu del Patrocini o Notre Dame du Port,

patrona de Cardona i protagonista de la novel·la.

De rutes literàries de novel·les amb èxit se n’han fet unes quantes; de sentir-ne parlar em venen a la memòria L’Església del mar, d’Ildefonso Falcones, pels voltants de  Santa Maria del Mar; o pel monestir de Sant Pere de Rodes, amb Núria Esponellà i “Rere els murs”; però d’un èxit de vendes bàsicament local (i és una llàstima), al menys jo no en tinc coneixement. Ja us vaig parlar del llibre “L’Infern d’alabastre” després d’anar a la seva presentació; del què no us n’havia dit res és de la proposta que, unes setmanes més tard, va fer l’Àlex Tripiana, (amic del Jordi, l’autor) a la pàgina que la novel·la té al facebook; es tractava d’organitzar una visita guiada per Cardona resseguint els escenaris on passa  tot, i que no us explicaré.

Poc a poc es va anar fent realitat i finalment li van posar data: 11 d’agost a les 9 del vespre (tot i que ens van convocar a quarts de 9).

Més o menys un centenar de persones (més de les previstes inicialment), ens vam trobar a l’Ermita de la Pietat, el punt més alt de Cardona, més que el seu imponent castell, per fer dues hores de ruta guiada per alguns dels espais protagonistes del llibre, (per seguir-los tots segurament es necessitaria el doble de temps, degut a la distància que hi ha entre ells i als desnivells d’una vila que no té carrers plans), acompanyats de l’autor, que ens explicava anècdotes i el perquè d’aquell lloc i no un altre; i del mateix Àlex, guia cardoní, que compartia amb nosaltres els seus coneixements històrics de cada una de les aturades que fèiem en el camí. L’Àlex és d’aquells guies que dona gust escoltar i aconsegueix que fins i tot aquells a qui, com jo, els costa una mica això de la història, l’escoltin amb atenció.

La batejada com a “Ruta de l’Infen” s’acabava, per qui ho volia, amb un sopar temàtic al restaurant d’un hotel local. Es a dir que, entre una cosa i l’altra, servidora, que va retirar de les últimes, juntament amb els amfitrions i alguns amics, ho va fer a quarts de 2 de la matinada.

Després de tantes hores de caminar i estar a peu dret durant el sopar, qualsevol agafava el cotxe i es posava a la carretera durant una hora més, per això vaig passar la nit al mateix hotel, un antic convent de monges que també havia estat escola. M’havia de redimir una mica després de passejar per l’infern i abans de passar uns dies a un paradís, el País Basc.

Vull agrair-li a l’Ester Fabrega que, encara que no ens coneixem, m’hagi donat permís per posar l’enllaç al seu àlbum de fotos de la “Ruta de l’Infern”**; tant les fotos com els seus comentaris us ajudaran a seguir mínimament el que vam viure nosaltres, i potser us animen a llegir la novel·la i apuntar-vos a una propera ruta, sense data encara però potser molt aviat.

** És molt possible que per veure les fotos us hagi d'agradar la pàgina de "L'Infern d'alabastre". Els que teniu facebook us hi podeu afegir momentàniament i els que no, doncs em sap greu.

Tarda de vacances

Acabo de dinar i pujo al porxo per llegir una estona i qui saps si també fer una becaina, còmodament asseguda a la meva cadira.

Mentre m’acosto al final de la novel·la que tinc entre mans, una història dura, sembla que el temps també en vol ser protagonista perquè, de lluny, es comencen a sentir trons. Si que el cel s’ha anat tapant, però el tros que veig des d'on sóc no sembla gaire amenaçador. Després de sentir-ne uns quants, de trons, arriben les primeres gotes, grosses, que mentre van mullant la terra seca pel sol d’estiu, desprenen aquella olor efímera i que a mi m’agrada tant. Poc a poc, la intensitat de la pluja i el vent augmenten, al mateix temps que la temperatura baixa uns graus i jo arribo al final del llibre. El xàfec dura una estona i quan, per la llum, sembla que els núvols es comencen a aprimar, tot es tenyeix d’un color més intens, més lluent. Encara acompanyat de pluja, el sol treu tímidament el nas per primera vegada després de la tempesta, però és torna a amagar, com si encara no fos el seu moment. Finalment el so de la pluja deixa pas al del degoteig de les teulades i el de l’aigua que llisca muntanya avall i passa pel costat de casa. I, ara sí, el sol ja no te vergonya i, mentre amb la seva escalfor va eixugant el terreny, també juga amb les gotes de pluja que s’amaguen a les fulles dels dos ametllers que tinc davant. Des de la meva cadira em quedo absent observant com aquests arbres, quan no es mouen, semblen plens de diamants; però que la lleugera marinada fa que, en bellugar les seves branques, tingui la sensació d’estar mirant un cel verd ple d’estrelles espurnejants.

Més val tard...

Amb gairebé catorze hores d’endarreriment, oficialment començaven a mitjanit, ara sí que ja puc dir que estic de vacances. 

Els darrers mesos han estat durs, difícils i esgotadors, i encara sort que el parèntesi de l’escapada a Berlín, de fa un mes i mig, em va ajudar a agafar una mica d’aire per poder arribar fins avui. I què faré aquestes tres setmanes? Doncs res!!! En aquest cas, entenguis res com a sinònim de passejar tranquil·lament, llegir molt, veure amics, alguna escapadeta d’un dia, ... De fet, ara com ara, només tinc prevista una cosa, aquesta, que em ve molt de gust i on si barrejaran lectura, història i gastronomia, tot en un entorn que m’és familiar i a l’hora desconegut.

Ja fa unes setmanes que vaig començar a triar quins serien els meus companys per aquests dies de descans; no sé si tindré prou temps (crec que no) per tots ells, però sé que no em deixaran, que encara que durant aquestes tres setmanes no els faci cas, saben que més endavant compartirem moltes hores.

Poder seure al porxo de casa, veien la muntanya, i amb els ocells de música de fons, és un luxe.

He començat per aquest...

... però no sé quin el seguirà. Aniré a Praga/París?

A l'Índia?

A Nova York?

O de Montserrat a Terra Santa?

Això sí, cada pas que faci estarà ben assenyalat, perquè no em perdi.