Mediàtica... i molt!!!

Sóc de les que compra llibres amb certa regularitat, no em cal que sigui Sant Jordi; de fet, aquest dia acostumo a no fer-ho ja que es fa difícil, al menys per mi, poder seguir el meu ritual habitual en la visita a les llibreries. Tot i que aquest any he fet una excepció perquè sabia què volia i on trobar-ho.

Però això deixem-ho per un altre moment.

Un cop fet balanç de les vendes i conegudes les llistes dels més comprats, hi ha qui no està d’acord amb l’etiqueta que li han posat.

A veure Senyora, a vostè, encara que tingui un passat polític: no se la coneix actualment per anar saltant de tertúlia en tertúlia, ja sigui de ràdio o de televisió, d’aquest país o de l’altre? Doncs vostè és un personatge mediàtic.

D’acord, sí, ha escrit una novel·la, i no poso en dubte que estigui bé, però... ha seguit els mateixos passos que la gran majoria d’escriptors? Sí, sí, no parlo d’aquells que fa anys que escriuen i que s’han guanyat un lloc (més o menys merescut) en el món literari; parlo de la gent anònima, aquelles persones que amb tota la il·lusió intenten entrar en aquest món des de baix, trucant a portes que no sempre s’obren i que de vegades, quan ho fan, te les tanquen als nassos. Em pregunto a quantes editorials ha enviat vostè les galerades de la seva novel·la. Quantes li han rebutjat. O potser en el seu cas ha estat al revés, potser a vostè, per ser qui és, li sobraven propostes i ha pogut, fins i tot, triar quina li publicava. Però no, que vostè no és mediàtica.

I què me’n diu de la publicitat? Desconec si se n’ha fet a televisió i premsa, però sí a la ràdio; una falca que només parlava d’un carrer on hi passen coses. Exactament com ells, com la majoria, que tenen els millors publicistes que es poden trobar: familiars i amics que enreden a familiars i amics que enreden a familiars i amics... i així anar fent, teixint una teranyina de complicitats i esperant que arribi tan lluny com sigui possible. Ah, clar, a vostè no li cal, que ja té els mitjans que li fan la feina. Ui, no, que vostè no és mediàtica.

Vostè, que acaba de publicar la seva primera novel·la, aquest Sant Jordi ha tingut les mateixes oportunitats que qualsevol de la majoria; vaja, que han signat plegats i els seus llibres (els de la majoria, vull dir) també són a les llistes de més venut. Com que vostè no és mediàtica...

Però sap què li dic? Que sí, que ha venut molts exemplars, potser més que tota la majoria junts, però no crec que pugui saber si ha estat perquè la novel·la és bona o per qui és vostè. Ho sento Senyora, però per més que s’ofengui, per mi vostè és mediàtica... i molt!!!

Cartes

Actualment amb la tecnologia a l’abast de la majoria, si més no a una bona part del planeta, escriure cartes a la manera tradicional cada vegada es fa menys. Vivim en un món on tot va molt ràpid i esperar uns dies a saber el que ens vol explicar una altra persona, és haver d’esperar massa temps. Perquè he d’agafar bolígraf i paper, escriure, posar-ho en un sobre, enviar-ho i esperar, si amb un correu electrònic o un sms acabo abans?

Aquesta capsa és molt especial per mi; bé, el seu contingut. Que jo recordi, sempre havia sabut el que hi ha a dins, però el respecte per la intimitat estava per damunt, fins i tot tenint permís per obrir-la, mai ho vaig voler fer en vida de la meva àvia, la seva propietària.

Aquí és on ella guardava les cartes que el meu avi, (llavors encara el seu promès), li va anar enviat mentre va ser a la guerra. Cartes on parlava del dia a dia al front i també de com l’estimava i l’enyorava.

Fins i tot hi ha guardada la seva cartera amb el darrer DNI, el carnet d’excombatent, targetes de visita i adreces apuntades en trossos de paper, i també el carnet provisional de militant de “F.E.T.  y de la J.O.N.S.” Sí, ja ho sé, això fa mal d’ulls, però en aquell moment eren les seves idees, encara que més tard no les acabés de compartir, segons m’explicava la meva tieta fa uns dies.

I en mig de totes aquestes cartes, n’hi ha una de diferent. És una mena de diari de guerra, dirigit als seus pares i germanes, que en realitat és un comiat per si no tornava a casa (el van ferir a la Batalla de l’Ebre).

Fa unes setmanes, parlant amb la meva tieta (germana de la meva mare) li vaig dir que en sabia poques coses de l’avi Ramon. No el vaig conèixer, com ja vaig explicar aquí, i ara, poc a poc i via mail, va compartint amb mi els seus records de filla. I m’agrada. M’agrada poder omplir, ni que sigui una mica, els molt espais buit que hi havia de la vida d’algú que és part de mi, però, en el fons, un desconegut.

#tweetbier12

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la meva primera trobada tuitàire, això sí, convidada directament per l’amfitrió, un amic de tota la vida, i no pas seguint una convocatòria feta des del timeline per alguna de les persones (poques) a les que segueixo o que aquestes segueixen.

He d’afegir, també, que no li acabo de trobar el què, a aquesta xarxa social, potser perquè per trobar-li sentit necessites estar-hi connectat constantment, i aquest no és el meu cas.

Una de les excuses (l’altre no us l’explicaré) d’aquesta trobada era fer un tast de les cerveses artesanes que fan l’amfitrió i un amic seu; procés en el que he participat un parell de vegades.

Sóc la primera d’arribar, és el què té viure a dos minuts a peu de casa seva, i al cap de poc ho fa el segon, el seu amic. Salutacions i a esperar, tranquil·lament asseguts i parlant, que la resta vagin arribant, poc a poc, sols o de dos en dos, des de diferents punts de la geografia catalana. Cada vegada que sona el telèfon és el senyal de que algú ha arribat i se l’ha d’anar a buscar al punt on s’han de deixar els cotxes; bé, això o que s’ha perdut.

Quan hi som tots, comença la festa, i ho fa amb l’explicació de com es fa la cervesa i les diferències que hi ha entre les tres varietats que tastem. Copes passant de mà en mà, comparant color, sabor, textura i triant quina ens agrada més; i tot en mig de fotos i més fotos.

Liquidades 8 cerveses, així, com qui no vol, és hora de treballar en equip i mentre uns ens quedem parant taula, els altres, els fumadors, se’n van cap al terrat a coure botifarres i baldanes pel dinar. La primera part de l’àpat no es diferencia de qualsevol altre fins que, un cop desapareguda la sensació de gana, els mòbils, tots connectats via wifi, comencen a substituir als coberts.

L’atzar ha volgut que els que tenim mòbil i el fem servir com el que és, un telèfon (3); qui fa servir twitter només per qüestions laborals (1) i qui ni tan sols en té, de twitter (1), seguéssim al mateix costat de la taula i la resta (8) a l’altre. Ha arribat un moment en què els cinc ens hem assegut en semicercle observant-los com qui està veient un espectacle; les mirades, gestos i comentaris, (sobretot dels tres que ni tenim el mòbil a mà), són de no creure’ns el què estem veient.

 La resta de la vetllada no ha estat tant “espectacular” com aquesta estona, però sí que tothom segueix tenint els mòbils, sinó a les mans, a molts pocs centímetres i els carregadors ocupant part dels endolls de la casa.

Amb el pas de les hores, els participants han començat a marxar, quedant només els que es queden a dormir i, amb l’excusa d’estirar una mica les cames, tot donant un tomb pel poble m’han acompanyat fins a casa. Darrers petons i final d’un dia inoblidable (?)

El què sí que em va permetre aquesta experiència, va ser constatar, amb el poc que els segueixo, que uns no són tant diferents a una banda i altra d’una pantalla, però altres no tenen res a veure.

Currículum

Fa molts, molts dies que li dono voltes a com escriure aquest post, no només pel tema sinó, sobretot, per com m’ha fet sentir tot plegat.

Qui més qui menys, en algun moment de la nostra vida laboral, gairebé tothom ha necessitat un currículum (digues-li currículum, digues-li referències) a l’hora de buscar/trobar feina; alguns fins i tot l’han inflat “una mica”, oi senyora consellera? La formació acadèmica, en principi és fàcilment demostrable i l’experiència fent anar una determinada eina, tard o d’hora també.

Quan et diuen que tal dia començarà a treballar una nova companya que ha estat 25 anys fent-ho en una mateixa empresa i portant una determinada màquina penses, almenys jo, que tindràs algú a prop de qui podràs aprendre, que 25 anys són molts anys d’experiència adquirida, i una bona oportunitat per intentar fer millor part de la teva feina. Sis mesos després, les expectatives s’han convertit en un malson. Deixaré de banda que, amb el dia a dia, he anat adonant-me que és del tipus de persona que no m’acaba d’agradar, però això no és un gran problema, ja que treballant es parla poc, i si puc intento tenir el cap a un altre lloc; com deia, obviant això, en aquest temps he pogut comprovar que l’experiència no la dóna la quantitat de temps treballat, la dóna el què has après mentre ho feies, i no en tinc cap dubte que en aquest cas és així.

Em costa molt d’entendre... bé, no, directament no entenc que després de tota una vida fent anar una mateixa eina, algú no sigui capaç de conèixer-la, de saber com funciona, de saber solucionar els possibles problemes... I el que és encara pitjor és que et facin responsable de la seva ineptitud després d’haver invertit part del teu temps laboral, i també del personal, intentant ajudar.

En fi, que no es pot anar venent una “suposada” experiència si a l’hora de la veritat no la pots demostrar i un simple “pelacanyes” (que ningú es senti ofès, en aquest cas el “pelacanyes” sóc jo) t’acaba passant la mà per la cara.

PS: Us deixo amb qui m’ha estat acompanyant mentre escrivia, feia i desfeia, rectificava... Bon diumenge!

Dol

No sé perquè però fa dies que el record de la meva àvia és molt present en el meu dia a dia i les llàgrimes m’han tornat a negar els ulls. És normal que quan s’acosta la data de l’aniversari de la seva mort (2005), inconscientment alguna cosa es remou, el què passa és que això no serà fins al juny.

Aquell mig somriure que només s’esborrava de la seva cara quan la malaltia (Alzheimer)  li feia sortir una tossudesa desconeguda per nosaltres; les carícies que necessitava fer-li, potser per intentar donar-li una mica de la meva vida mentre la seva s’anava apagant; el dolor intens dels darrers dies i també dels posteriors; la buidor d’arribar a casa i no veure-la; tocar aquella porta que a la nit sempre era oberta... 

Tota la vida juntes i un dol que no s’ha acabat.

Dies estranys

Fa dies que tot va massa ràpid al meu voltant; moltes hores de feina, poc descans, estar pendent de gent propera, sensació de que passa alguna cosa,... i no tinc temps d’assimilar-ho. Sé que això són temporades i que, en algun moment, tot tornarà a agafar un ritme més pausat, però ara mateix em sento esgotada i sense ganes de fer res.

N'hi ha per tant?

Fa mesos que, de tant en tant, m’arriba un mail parlant de l’onze de l’onze de l’onze i de la sort que tindré si el reenvio; us he de dir que tant els mails com la meva sort van directament a la paperera.

El dia d’ahir, (ja ho sé, vaig tard), segur que hi ha gent que el tindrà com a un dia “diferent” per alguna raó: el naixement d’un fill/germà/nebot/..., la pèrdua d’algú estimat, el primer dia d’alguna cosa, aquell viatge a...

El pas del temps s’ha convertit en una obsessió per a molts i els anys, mesos, dies, hores, no són més que una manera de tenir-lo mínimament endreçat i controlat, ja que la percepció que se’n té, depenent del què estiguis vivint a cada moment, no és sempre la mateixa.

Aquests dies, el meu pare em deia que no entenia tot aquest enrenou per l’onze de l’onze de l’onze si l’any que ve tindrem un dotze del dotze del dotze, i té raó, no n’hi ha per tant. Això sí, si arribo a l’onze de l’onze del cent onze en bones condicions, que ho dubto molt, potser sí que llavors serà un dia especial.

Tres lletres

És molt fàcil que davant d’alguna cosa, situació, fet, en qualsevol moment i sense ser-ne massa conscient, s’escapi una exclamació que et surti de l’ànima; la deixes anar així, de cop, sense pensar el les conseqüències; de vegades aquestes paraules fan mal, d’altres són divertides, algunes no tenen importància... i també hi ha aquelles que, quan t’adones del què has dit, veus que amaguen molt més del què et pensaves.

La buidor que m’acompanyava fa unes setmanes, tot i que encara treu el nas de tant en tant, ja ha quedat enrere; i ha estat una sola paraula, curta, tres lletres, posada en un context estrany fins ara, la que m’ha fet adonar d’això.

Buidor

Fa dies que m’acompanya aquesta sensació.

No sé si és perquè poc a poc els dies van perdent hores de sol i, entre els meus horaris i el lloc on treballo, això vol dir que gairebé no el veuré. No m’agrada la calor, ni els efectes nocius del seu contacte amb la pell, però em costa molt somriure quan estic dos o tres dies sense veure’l; el necessito.

O potser és que s’acosta el meu aniversari; i encara que m’agradi anar sumant, qui sap si el meu subconscient no pensa el mateix. Hi ha hagut prou gent al meu voltant que ha tingut un camí més curt que el meu i els trobo a faltar.

O que darrerament he recordat una història passada que m’ha fer reviure bons i mals moments.

Però crec que el que em fa sentir així no és cap d’aquestes tres coses. Són aquelles converses pendents que no acaben d’arribar mai; aquells intercanvis de missatges ràpids que ja no són divertits; aquell intuir que alguna cosa s’ha perdut; aquell mirar als ulls i sentir que la distància es va fent cada vegada més gran...

“Potser tot plegat només és fruit de la teva imaginació i veus fantasmes allà on no n’hi ha”. “Potser dones massa importància a detalls que no en tenen”. “Potser aquesta vegada la teva intuïció està fallant”. Tot això m’ho repeteixo constantment i malgrat tot, la sensació de que alguna cosa no va bé m’acompanya en tot moment.

Amors (???) d'estiu

Et maleeixo per resseguir cada centímetre de la meva pell amb els teus petons enverinats.

Et maleeixo pels records deixats al meu cos i que no s’esborraran fàcilment.

Et maleeixo per les nits en blanc cada vegada que la pell se m’encenia de matinada.

Et maleeixo per les hores de desesperació.

Et maleeixo per haver convertit el meu estiu en un malson.

Et maleeixo perquè ja som a la tardor i encara em vens a veure.

Et maleeixo a tu; sí, sí, a tu, mosquit tigre, per tots els problemes de pell que he patit (i encara pateixo) “gràcies” a les teves picades.

Lluna

M’agrada mirar-la. M’agrada adormir-me amb la seva llum omplint de claror la meva habitació. M’agrada caminar de nit i que il·lumini el meu camí.

No sé si té màgia, però ho diuen. El que sí és màgic són algunes de les coses que passen en la seva presència. Converses de matinada en una nit d’insomni. Trobada d’amics. Platja. Jocs. Rialles. Complicitats. Gent nova. Els que hi seran sempre. Ell.

Tarda de vacances

Acabo de dinar i pujo al porxo per llegir una estona i qui saps si també fer una becaina, còmodament asseguda a la meva cadira.

Mentre m’acosto al final de la novel·la que tinc entre mans, una història dura, sembla que el temps també en vol ser protagonista perquè, de lluny, es comencen a sentir trons. Si que el cel s’ha anat tapant, però el tros que veig des d'on sóc no sembla gaire amenaçador. Després de sentir-ne uns quants, de trons, arriben les primeres gotes, grosses, que mentre van mullant la terra seca pel sol d’estiu, desprenen aquella olor efímera i que a mi m’agrada tant. Poc a poc, la intensitat de la pluja i el vent augmenten, al mateix temps que la temperatura baixa uns graus i jo arribo al final del llibre. El xàfec dura una estona i quan, per la llum, sembla que els núvols es comencen a aprimar, tot es tenyeix d’un color més intens, més lluent. Encara acompanyat de pluja, el sol treu tímidament el nas per primera vegada després de la tempesta, però és torna a amagar, com si encara no fos el seu moment. Finalment el so de la pluja deixa pas al del degoteig de les teulades i el de l’aigua que llisca muntanya avall i passa pel costat de casa. I, ara sí, el sol ja no te vergonya i, mentre amb la seva escalfor va eixugant el terreny, també juga amb les gotes de pluja que s’amaguen a les fulles dels dos ametllers que tinc davant. Des de la meva cadira em quedo absent observant com aquests arbres, quan no es mouen, semblen plens de diamants; però que la lleugera marinada fa que, en bellugar les seves branques, tingui la sensació d’estar mirant un cel verd ple d’estrelles espurnejants.

Invisible

M’agrada la meva vida i això que no m’ha estat fàcil arribar fins aquí; tinc unes quantes cicatrius que em recorden constantment el llarg camí que m’hi ha portat. He ensopegat amb pedres prenent decisions equivocades; he pagat preus molt alts en certs peatges; m’he arriscat seguint camins que no m’han portat enlloc; absències que m’han fer vessar mars de llàgrimes; trens que passaven i no podia agafar;... Sóc conscient que, per més tranquil·la que estigui ara, per més que m’agradi el que m’envolta, coses d’aquestes em seguiran passant; i les patiré, i em faran mal, i d’alguna manera lluitaré per seguir endavant.

                             

Però sempre hi ha un dia d’aquells en que, només obrir els ulls, ja sé que no serà un bon dia, que per ganes em quedaria al llit, deixant passar les hores esperant que arribi l’endemà, però no pot ser, les responsabilitats fan que em llevi i és la rutina la que fa les primeres coses. El pas de les hores no m’ajuda gens, més aviat fa el contrari, evidencia que realment no és un bon dia quan, sense cap raó aparent, se’m fa un nus a la gola i m’agafen ganes de plorar. Després d’això la negativitat s’accelera i tot es fa una muntanya: els secrets dels altres es tornen feixucs i difícils de portar; els silencis consentits, que neixen d’una necessitat vital, s’omplen amb les veus dels meus dubtes i les meves pors; actituds alienes que fan alentir el pas del temps; trobades i converses que no aconsegueixen fer desaparèixer els fantasmes del passat;... Amb una mica de sort, aquesta sensació no s’allarga gaire, però sí les seves conseqüències. Per una vegada, necessito ser jo qui rebi alguna cosa; sento que em cal una abraçada, o un gest, que em digui que tot està bé, però sembla que ningú se n’adona mai. Potser sí que en moments així em torno invisible.