Sense paraules!

Tant temps esperant el dia i un refredat molt inoportú poc més hi ho esguerra. Maleïda primavera!

Havia pogut gaudir, fa gairebé un any (15 d’abril), d’un tast del què seria el concert sencer i ja llavors vaig tenir clar que aquest no me’l podia perdre, i també sabia qui volia que m’acompanyés, si les seves prioritats li permetien. Li proposo, s’organitza, accepta, hi afegeix un parell de persones (sense consultar-m’ho, com fa de vegades), comprem les entrades, i a esperar que arribi el dia. Pel camí se n’hi afegeixen dos més i un tercer a darrera hora.

Arribem a l’Auditori per separat i ens anem trobant a l’espai que hi ha entre els edificis, per entrar tots junts, encara que estem escampats per diferents lloc de la sala. Un cop asseguts a les nostres butaques de platea, tenim temps de veure unes quantes cares conegudes, abans de concentrar-nos amb el que comença a passar dalt l’escenari. Els primers refilets del flabiol van seguits de dues hores intenses de sintonia musical entre en Roger Mas (vestit de negre i morat i amb les seves inseparables espardenyes de set vetes), els músics que l'acompanyen i la Cobla Sant Jordi–Ciutat de Barcelona (elegants tots ells i ella); dues hores amb moments de pell de gallina, amb rialles per les explicacions i les bromes, i (al menys jo) també amb el moment llàgrimes, les que no puc evitar en escoltar en directe una cançó que, sense saber perquè, m’agrada de manera molt especial. El cert es que, independentment de la qualitat de l’un i dels altres i del programa que han preparat, veure com ells, després dels nervis inicials, s’ho passen d’allò més bé dalt l’escenari s’encomana i de quina manera.

El programa? Doncs, bàsicament cançons de Roger Mas, alguna d’inèdita, d’altres arranjades només per cobla; algunes adaptacions de temés en altres idiomes, (“Haika mutil” de Mikel Laboa en basc o “Negra sombra”, amb lletra de Rosalia de Castro, en gallec i canviant la gaita per una tenora); algun “invent”; i acabant amb “La santa Espina”. Brutal! Sense paraules! Amb la sensació de no tocar de pes a terra! Un concert dels que no s’obliden fàcilment! 

Marc, gràcies per dir que sí i engrescar a la resta. Miquel, perdó pels canvis de darrera hora. Mònica, un plaer compartir viatge i conversa. Carmen, Lluís, el vostre entusiasme anima a qualsevol. Xavier, va ser un vist i no vist, però s’agraeix.