diumenge, 21 d’abril de 2013

Petita joia



A casa nostra el teatre amateur està molt arrelat, què dir dels Pastorets, i sempre que puc intento seguir les propostes que m’arriben de la gent del Traspunt de Cardona. Tan és l’edat que tinguin, siguin els juniors o els grans, ells s’atreveixen amb tot: teatre de text, òpera, recreacions històriques o musicals; textos (i música) coneguts per gairebé tothom o de creació pròpia.

Els professionals es queixen, i segurament amb raó, de les limitacions que els suposen les retallades i l’augment de l’I.V.A., però... i tot el que no tenen els petits grups i teatres que hi ha arreu del país? Són moltes hores d’assaig manllevades de la vida familiar, del descans, del lleure... Imaginació en lloc de grans decorats... Vestuari tret dels seus propis armaris... Tothom donant el millor d’un mateix, encara que després el critiquin... I malgrat totes les dificultats, sempre ho tiren endavant.

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’un musical, estrenat la setmana passada, i escrit per dos cardonins inquiets, Jordi Santasusagna (lletra) i Xavier Ventosa (música). “El somriure del botxí” és una història ambientada en els anys del segle XIV en que la pesta negra assolava Europa. En Bernat és botxí per herència familiar, un home marginat per la seva feina i que viu fora de les muralles, sotmès a la justícia i les ordres del Duc i que té una relació sòrdida amb Elena, una dona acusada de bruixeria; però tot això canvia amb l’arribada de Blanca.

Des de les primeres notes, interpretades en directe per la Banda de Música de Cardona, vaig entrar de ple a la història deixant-me portar pels sentiments que em feien sentir cada un dels personatges; no va ser gens difícil fer-ho, són molt bons i ho transmetien amb les seves veus, els seus gestos, les seves cançons... i tot ben embolicat amb una música fantàstica; encara que no ho sabria dir exactament. Per mi, la música ha de ser-hi però no s’ha de notar i quan això passa, és la unió perfecte.

Evidentment no tothom em va agradar igual, però és només una opinió personal que em quedaré per mi; no són professionals i això és mereix tot el respecte del món. Malauradament (en principi) la representació d’avui serà la darrera; i creieu-me, és una llàstima que tota aquesta feinada es quedi en el fons d’un calaix omplint-se de pols.

Jordi, Xavier, Francesc, Elena R., Elena C., Josep, Jesús... i tota la resta, del primer a l’últim, moltes gràcies per compartir el vostre talent. I si repetiu, ens tornarem a veure!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada