43-98

Va morir jove, massa jove, i no el vaig conèixer. D’ell només tinc algunes fotografies velles; un rellotge de butxaca que no funciona; unes quantes cartes que havia enviat a la meva àvia i que no vaig voler llegir, fins fa poc més de cinc anys, quan ella va morir; i les coses que m’han anat explicant al llarg dels anys. Records d’altres persones, però no els seus.



Deu ser una de les darreres fotos que li van fer.

Mai li vaig poder preguntar com era el dia a dia al front; si va lluitar per convicció o per obligació; com s’ho feia un alcalde de poble en plena dictadura; com era la vida de pagès; si li agradava tenir una néta que havia nascut el mateix dia que ell; si…

Me l’imagino ja vellet; assegut a una butaca, amb un bastó a les mans, seriós, sense parlar gaire i observant atentament tot el que passa al seu voltant. Però potser ell no era així i, ara que me n’adono, aquesta imatge s’assembla més a la de les fotos que he vist del meu besavi. No sé fins a quin punt és cert, tot això de que els astres hi tenen alguna cosa a veure en com som, o si és possible que dues persones es puguin assemblar, només perquè han nascut el mateix dia. Crec que si t’assembles a algú, és més aviat per qüestions genètiques.

Amb una de les seves germanes.

Moltes vegades, quan s’acosta el meu aniversari, em pregunto com haurien estat les nostres celebracions conjuntes, i, la veritat és que no ho sé. Desconec les raons per les que, a casa, no sempre s’han respòs les preguntes que he fet, i ara ja ni tan sols ho intento; probablement els silencis serien més grans.

Amb el temps, he anat canviat la manera de viure aquest dia, i ara en tinc prou amb una felicitació de la gent que estimo i que m’estima. Per això, avui em ve de gust fer allò que mai vaig poder fer i dir: “Per molts anys, avi!”