Tarda de diumenge

Després de dinar, em preparo un rooibos ben calent, agafo el llibre i pujo al terrat. Envoltada per l’olor que surt de la tassa, barrejada amb la de la roba estesa fa poca estona, m’assec còmodament a la cadira de fusta, amb el sol de tardor escalfant-me els peus descalços i començo a llegir.

De fons, el so de les fulles, la majoria encara verdes i les altres amb els seus tons groguencs o vermellosos, movent-se al ritme que els marca el vent, acompanyades, de tant en tant, pel cant d’algun dels pocs ocells que encara queden, el brunzit d’alguna abella (o mosca) i les campanes de l’església, que em recorden constantment el pas del temps. Passa una papallona que em distreu.

Amb aquesta tranquil·litat, al cap de poc, les paraules es comencen a barrejar i, per més que ho intenti, no puc mantenir els ulls oberts. Deixo el llibre i m’abandono a aquesta passió de son que m’envaeix.

Quan em desperto, el cel s’ha cobert de núvols, que la marinada ha fet arribar fins aquí i que, sense l’escalfor del sol, han refrescat la tarda.

És hora d’entrar a casa i començar, sense pressa, a preparar les coses que necessito per demà; primer dia d’una setmana que, poc a poc, ens apropa una mica més a les llargues tardes d’hivern.