Sensacions

A aquestes alçades, hauria d’estar fent plans pel proper cap de setmana, en lloc d’escriure sobre l’anterior i és que amb la barreja de: casa potes enlaire + no poder connectar-me ni escriure quan vull + temps que necessito per assimilar sensacions, no hi puc fer res.

El tema obres, (millor deixem-l’ho estar, que encara n’hi ha per dies), està directament relacionat amb el segon ingredient de la barreja.

Però és de sensacions, de les viscudes fa uns dies, del què em ve de gust escriure.

El què va començar amb una pregunta tonta, d’aquelles que fas quan la conversa t’hi porta, va acabar en un cap de setmana difícil d’oblidar; ple de sensacions i experiències, algunes noves, d’altres oblidades i una molt especial, compartides amb un desconegut de tota la vida. Sí, ho heu llegit bé, un desconegut de tota la vida; mateixa edat, mateix poble, mateixa escola,… fins que, per alguna raó que desconec o no recordo, les nostres vides van seguir camins diferents. Suposo, però, que alguna cosa devia quedar d’aquells primers anys, alguna cosa que ara, uns trenta anys després, encara em dóna confiança.

Era la primera vegada que, conscientment, portava a un amic a Cardona, on hi tinc bona part de la família, amb l'excusa d'assistir a la representació històrica que comentava en el post anterior; la resta, va anar sortint sol. Bona conversa, passejar, presentar-lo senzillament amb el seu nom, improvisar constantment,... i també silencis. De fet, el millor moment va ser un silenci compartit. Mitja tarda, conduint per les carreteres del Solsonès i La Segarra, finestres obertes, bona música, paisatge increïble, deixant-nos portar per les sensacions, gairebé les mateixes sensacions, alguna mirada,... I després, confidències; que, evidentment, la Júlia s’encarregarà de guardar-nos.