dijous, 23 de desembre de 2010

Adéu, Berlín (Dia 3)

Hem desperto pensant que és el darrer dia de la 1.TBfC i no m’agrada que s’acabi; a més, he passat mala nit; això del descontrol horari amb els àpats m’està passant factura i avui no serà una excepció, toca dinar a migdia. Lluïsa, millor que deixis l’estomac tranquil unes hores més i no esmorzis.
Torno a omplir la maleta, aquesta vegada per fer el viatge de tornada cap a casa i baixo cap a la recepció on espero, còmodament asseguda i amb el llibre a les mans, que arribi l’hora d’anar a veure el mur.
És molt a prop, només un parell de parades, però sortim de l’estació per la porta equivocada; mitja volta, com sempre entre rialles, i al tornar a sortir al carrer el veiem allà baix. De lluny és, tan sols, un tros de paret; és quan t’hi acostes que t’adones d’on ets. El testimoni d’una ciutat dividida, de famílies separades,... Una galeria d’art a l’aire lliure, on artistes d’arreu, amb la seva visió particular, ens ensenyen com veuen la història recent de la ciutat i del país. I un lloc per on també hi passa gent amb poca feina, i menys respecte pels artistes, que no es limita a gaudir-ne, també hi deixen la seva empremta en forma de salutacions i signatures; segur que a aquests impresentables no se’ls acudiria anar al Louvre o al MNAC i fer el mateix amb la Mona Lisa o qualsevol de les pintures romàniques. D’acord, sí, nosaltres també hi hem deixat un record en forma d’adhesiu amb el logo, però a la paret interna, que aquí sí que es pot. El seguim d’un extrem a l’altre, fem fotos, badem amb les pintures, ens anem esperant els uns als altres,... Finalment m’he de posar els guants una estona.
Es comença a fer tard i, amb l’Eulàlia de guia, anem cap a l’estació, camí de Nollendorfplatz, on ens hem de trobar amb en Ferran i la resta, per anar a dinar. Quan hi arribem, em giro per comprovar que tots vagin seguint i m’adono que avui, que ha sortit el sol, a la torre de l’Alexanderplatz es pot veure una de les moltes curiositats d’aquesta ciutat i els ho faig saber. En el trajecte, esverats com sempre, comencem a enviar missatges al mòbil d’en Ferran, fent-lo anar a diferents ciutats alemanyes amb l’excusa de que, com que som majoria, hem decidit canviar els plans. Evidentment, no ens fa cas.
Cosa estranya, aquesta vegada el Ferran és el darrer a arribar. Ens saludem, expliquem quatre cosetes i sortim de l’estació. Ell ens guia, com sempre, però avui ens quedem molt a prop. El lloc escollit és un cafè d’ambient, acollidor i familiar. Asseguts a taula, ens fem notar des del primer moment, i es que a un grup de catorze persones, envoltades d’unes sensacions molt especials, els fa falta molt poca cosa per tenir atacs de riure; en aquest cas, els protagonistes principals són uns ous.
Quan sortim, la meva mirada curiosa es fixa en unes estampes familiars que em fan somriure tendrament.
L’hora de marxar s’acosta cada vegada més.
Passem pels hotels a recollir les maletes; ens enfilem a un tren regional; anem escrivint les darreres coses a la llibreta que ens ha acompanyat tot el cap de setmana; parlem; ens mirem; no volem que s’acabi... Fins i tot el sol s’acomiada de nosaltres, amagant-se a l’horitzó, mentre caminem entre l’estació i la terminal.




Tots junts, (sense la Francesca i la T., que es queden uns dies més), és el moment de donar-li al Ferran el seu darrer regal. La llibreta que ha anat passant de mà en mà davant dels seus ulls, on hem escrit les nostres sensacions i els nostres moments, és per ell. Darreres fotos; llàgrimes a punt de sortir; el cor cada vegada més encongit per la peneta... Ara sí, ens hem d’acomiadar. Petons i abraçades. El veiem marxar. Ens deixa aquí, sols, al mig de la terminal. Ja l’enyoro.
Després d’un cap de setmana tan intens, el vol de tornada és tranquil. Les meves companyes de seient són la Nur i la Rita i ens passem bona part del viatge parlant; un bon moment per coneix-se’ns una mica més. Però els detalls de complicitat encara no han acabat. En el viatge d’anada, vaig comentar que el moment de l’enlairament de l’avió no m’agrada, i ho han recordat; de seguida em pregunten com estic i m’animen. I es que, a aquesta gent tan fantàstica, no se’ls pot explicar res, oi Nur?
Aterrem a Barcelona i el comiat és una mica estrany; em queda la sensació de que no és el final que aquest cap de setmana es mereix. Potser això ens serveix d’excusa per tornar-nos a trobar...
Pujo al cotxe i una horeta després arribo a casa. Des del garatge li envio un sms al Ferran, per fer-li saber que he arribat bé, i no tinc temps ni d’agafar la maleta, que ja m’està trucant. És un sol! Ens ha cuidat mentre érem a Berlín i ho segueix fent en la distància.

10 comentaris:

  1. Ai quins records! :'(
    Hi haurà segona! Estic segur!

    Bones festes! ;-)

    ResponSuprimeix
  2. Lluïsa ets una troballa i escrivint, també!

    MaredeDéu que be que ho fas i com descrius de bé tot el que va passar, el que ens va passar i fins i tot el que vam sentir.

    M'ha emocionat llegir-te i m'has fer tornar a sentir aquell enyor que gairebé havia aconseguit treure'm de sobre.

    Sort que aviat ho resoldrem, espero!
    Petons, maca!

    ResponSuprimeix
  3. Qualsevol diria que ens enyores i tens ganes de veure'ns aviat!!
    1,2,3 i 4, sí, 4. I uns quants apunts més.

    ResponSuprimeix
  4. Parles de Berlin just quan acabo de llegit "el nen amb el pijama de ratlles". Malgrad tot, m'encantaria conèixer aquesta ciutat.

    ResponSuprimeix
  5. ai, ja era hora de tornar a llegir sobre berlín... feia masses dies que no se'n sentia res... i si, un cop més m'ho fas venir tot a la memòria... tal qual!
    fins aviat! :)

    ResponSuprimeix
  6. Un fantàstic relat de la darrera jornada del viatge, tan bo com els anteriors. Ah! i ben curiosa la curiositat :)

    ResponSuprimeix
  7. Berlin ens acompanya sempre!
    Gràcies pels records, Lluïsa!

    Utnoa

    ResponSuprimeix
  8. Sí, DooM, la majoria són records compartits.
    Bones festes! ;)

    Rita, només intento descriure els records i sentiments d'aquell cap de setmana...
    Més petons!

    Home, Joan, vols dir que 48 hores donen per gaire més?
    I sí, us enyoro, perquè negar-ho!
    Petons per vosaltres, també!

    Noa, el que he vist de Berlín (gairebé sempre de nit), m'ha agradat.

    Kika, el pas dels dies ha anat col·locant els records al seu lloc i els puc gaudir amb tranquil·litat.
    Ens veiem :)

    Josep Lluís, sí que és curiosa la història de la torre de l'Alexanderplatz. Algun dia us explicaré una altra curiositat, aquesta més propera, que hi té una certa relació.

    Utnoa, en va sortir alguna cosa especial, d'aquells dies.

    ResponSuprimeix
  9. Aquest apunt se m'havia escapat; coses de la mandra blocàire que arrossego des de fa dies, com us explicava avui. Ara l'he vist, l'he llegit, m'ha semblat tan genial com els anteriors. Escrius bé, Lluïsa, ets francament bona escriptora/descriptora!

    Gràcies per fer-nos aquestes cròniques tan excel·lents!

    ResponSuprimeix
  10. Suposo que és el què té, que m'agradin les petites coses; m'hi fixo, les visc, se'm queden gravades i les explico tal com les sento.
    A mi no em sembla que n'hi hagi per tan, i cada vegada que em dieu el contrari, no sé com posar-m'hi.

    ResponSuprimeix