divendres, 3 de desembre de 2010

Berlinejant (Dia 1)

La foscor de la nit va omplint tots els racons de la ciutat, i serà la nostra companya mentre descobrim Berlín.
Les primeres passes les fem a l’Alexanderplatz, i entre converses, ara amb uns, ara amb els altres, que ens ajuden a conèixer-nos  millor, i les explicacions que, com a bon guia ens dóna en Ferrran, anem fent via cap a la Porta de Brandemburg. Creuem l’Spree; passem per la Catedral i l’Illa dels Museus i ja som a Unter den Linden, amb els seus palaus i les seves paradetes nadalenques. Mmmm... Quina oloreta! Que són quarts de cinc i tenim gana! Ens aturem a menjar un Currywurst i compartim el primer Glühwein.  Ara ja podem seguir! Comencem a caminar una altra vegada i... Ep, que el Ferran es torna a aturar; a veure què ens explica ara. Ah, no, que només s’ha girat per comprovar que ningú es quedi enrere.
Ens hem desviat una mica del carrer principal, perquè el noi ens vol ensenyar on és el mercat de Nadal que anirem a veure demà; i de passada, deixa anar, com aquell que no ho vol, que allà, en aquell carrer, és on treballa. Tornem a Unter den Linden i ho fem passejant entre els seus til·lers, sense fulles però ben guarnits amb llums. Ja hi arribem, la Porta és allà al fons... però no la podem creuar, ni veure el Reichstag de prop. Hem de refer el camí i arribar al Memorial de l’Holocaust per un altre costat. Des d’aquí i de nit, sembla que tots els blocs siguin més o menys iguals, no es veuen els desnivells que amaga, però creuant-lo amb poca llum, he sentit una angoixa claustrofòbica important; sort que el moment te/xocolata/cafè/gorra ens ha permès recuperar-nos.
I ja som a la Posdamer Platz amb els seus moderns edificis, i l’espectacular Sony Center, que conviu, a la seva entrada, amb una mica d’història.
Déu n’hi do, quina passejada! Potser que anem tirant cap al restaurant, que es fa tard. Ens enfilem a l’U-Bahn i cap a Zoologischer Garten. Acceptem la recomanació del Ferran a l'hora de triar, i entre cerveses, suc de poma pel nen, rialles, regalets i plans per l'endemà, ens passa l'estona volant. És hora de tornar a casa; bé, un a casa i la resta als hotels, que demà ens espera un altre dia molt intens.

6 comentaris:

  1. Ara mateix, mentre et llegeixo, sento que potser el temps no existeix, és només una convenció. Fa una setmana? Vols dir que no ho estem visquent en aquest moment, tot això?

    ResponSuprimeix
  2. M'encanta, Lluïsa. És una descripció clara i concisa del que vam fer fa tot just una setmana i va bé recordar-ho tan detalladament ara mateix. Petonets!

    ResponSuprimeix
  3. A mi també m'agrada com ho expliques, va ser així mateix i en aquest moment que fa una setmana que sèiem a taula tots junts ho recordo amb un somriure i amb un cert enyor...

    Segueix berlinejant així, Lluïsa, que ve de gust recordar-ho i recordar-vos. :-)

    ResponSuprimeix
  4. quina història més bonica!

    Potser et mereixes un 10% de propina!

    ;P


    *Sànset*

    ResponSuprimeix
  5. Gràcies per compartir les teves impressions berlineses!:)

    ResponSuprimeix
  6. En aquest moment; la setmana que bé; el proper mes; Ferran, això sempre ho reviurem.

    Nur, les imatges, les sensacions, els moments compartits,... tot anava tan ràpid que no podia assimilar-ho. Ara, amb els dies, tinc els records cada vegada més nítids i els puc explicar.

    Jo també un trobo a faltar, Rita. El meu dia a dia no serà mai més el mateix.

    Sànset, en tot cas, la propina deixa-la pel final, que encara queden, com a mínim, un parell de capítols més. Petonets per tots dos!

    A tu per passar per aquí, Josep Lluís.

    ResponSuprimeix