Per què? (Dia 2)

Miro per la finestra del Motel One i avui el cel també és gris. Poc a poc, anem baixant cap a esmorzar i ho acabem fent tots junts.

Els que hem decidit anar a Sachenhausen comencem a fer via cap a l’estació de l’Alexanderplatz, on, després de tenir una conversa “poc agradable” a l’hora de comprar els bitllets, agafem el tren que ens porta fins a Oranienburg. En arribar-hi, després de dos canvis més de tren a la mateixa línia, crec recordar que per obres, però sense haver-nos d’esperar a les estacions, i amb la complicitat d’un passatger que ens va informant en tot moment, comencem a caminar fins a arribar al Camp. Hi ha autobús, sí, però és més intens fer el camí a peu, com segurament feien ells.

Dos quilòmetres, i un forat negre, ens porten a les portes de l’infern.

Comencem la visita junts, però ja a les primeres passes, cadascú va agafant el seu ritme.

Només trepitjar el carrer principal d’accés al camp, el cor se’m comença a encongir. Intento fer-me una idea del que passaria pel cap a totes aquelles persones que, en el seu moment, van fer aquell mateix camí cap a un destí, tan terrible com incert; i no puc, és impossible. Per més horrorosos que siguin els meus pensaments, estic segura que ni s’hi acosten.

Vaig fent; mirant; atenta a la molta informació que ens dona l’audioguia; tanta, que acabo per deixar-me portar i escoltant només coses puntuals. Em vaig creuant amb la Mar... Ara trobo la J...  El DooMMasteR fa estona que no el veig... I la Francesca, com deu estar?... i la T.?

La darrera part de la visita la faig amb la Kika i la J.

Si fins ara recórrer aquests espais ja era dur, veure el fossat dels afusellaments, els fonaments de les sales d’extermini i les restes dels forns crematoris, m’acaba d’enfonsar. I potser, només potser, les llàgrimes no acaben de sortir, perquè elles dues també hi són; segur que si estic sola, ploro. A les paraules també els costa de sortir, els sentiments són tan intensos que em falta l’aire i em costa respirar. Necessito sortir d’aquí.

El camí de tornada el fem més lentament, o m’ho sembla a mi. Badem amb les casetes i els guarniments nadalencs que es veuen a les seves finestres, mentre intentem recuperar l’alegria; sense oblidar el que acabem de veure i viure, i sabent que la Francesca ha hagut de tornar abans.

Arriben a la ciutat, tard una altra vegada, amb la intenció d’anar cap al barri* que hi ha darrera l’Ajuntament (perdoneu, però no en recordo el nom), per poder dinar una mica; però la gana ens pot i acabem fent-ho a la mateixa Alexanderplatz. La sobretaula s’allarga i ja gairebé és l’hora de trobar-nos amb la resta, que ja fa moltes hores que no ens veiem.

Al costat d’una llar de foc, que acompanya però no escalfa, tornem a estar tots junts; bé, gairebé tots, que a la Francesca se la troba a faltar. I amb la sensació de sentir que no hi ha ningú més al nostre voltant, comencem a llegir els escrits que ens va demanar en Ferran. Quan em toca a mi, la vergonya, que sempre m’acompanya quan sóc el centre d’atenció, no la trobo per enlloc. Ostres, no n’he encertat ni una! Anem cap al Mercat de Nadal, que em toca pagar penyora!

Que bonic que és el lloc! Gendarmenmarkt està ple de gent, de vida, de música,...

Fem el trajecte cap al restaurant en bus i tramvia i, després de quedar-nos-hi sols, en Sànset treu l’estelada que porta al damunt. Quin moment! Quinze catalans al tramvia berlinès, fent-se una foto amb una estelada.

El sopar, com tot el que fem junts, és ple de converses i rialles; especialment quan arriben les postres “made in Ferran Adrià”. No hi ha prou tiramisú per tots i serveixen trossos tan petits que el DooMMasteR els ha batejat com a “sentiment de tiramisú”.

I just al davant, el Tacheles, unes antigues galeries comercials que, en tancar-les van ser ocupades i  reconvertides en espai cultural alternatiu. Un lloc curiós i diferent que val la pena visitar, ni que sigui una vegada. Res a veure, però, amb l’encant dels patis interiors que amaguen alguns edificis, i que veiem mentre tornem, passejant tranquil·lament, camí dels hotels.

*El barri es diu Nikolai Viertel (el barri de Nicolau), i és l'origen de Berlín. Gràcies Ferran!