diumenge, 27 de febrer de 2011

Esperant...

Gairebé sempre que un amic, blocàire també, em parla d’alguna cosa que desconec, que en són unes quantes, aconsegueix encuriosir-me.

Fa setmanes, moltes, em va comentar que estava preparant un post parlant del poeta portuguès Fernando Pessoa. Si ara us dic que m’agrada la poesia, segurament quedaria molt bé, però estaria mentint; clar que tampoc puc dir que no m’agradi. N’he llegit; poca, ho reconec; fins i tot recordo que, a l’escola, en vaig aprendre una, considerablement llarga; i, com en tot, n’he trobat que m’han fet sentir alguna cosa, altres que no he entès, o algunes que m’han deixat indiferent.  

Una de les vegades que he estat a casa seva, i mentre esperava que acabés de fer no sé què, xafardejant entre els seus llibres, en vaig trobar un de Pessoa i, asseguda al sofà, el vaig començar a fullejar. És un llibre on, a la pàgina de l’esquerra hi ha els poemes en portuguès, i la de la dreta, la seva traducció al català; curiosament, suposo que l’instin de voler conèixer les paraules del poeta, tal com les va escriure, hi té alguna cosa a veure, va fer que en llegís alguns fragments en  versió original. S’ha de reconèixer que no té massa mèrit, el portuguès no és tan diferent i, encara que se’m pogués escapar algun mot, m’arribava l’essència, la força de les seves paraules.

Per això, mentre segueixo esperant que, entre les moltes coses que té entre mans, trobi prou temps per acabar-lo, aquí en deixo una mostra.


Autopsicografia

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.
            - - - - - -
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que llega a fingir que es dolor
El dolor que de veras siente.

Y los que leen lo que escribe,
En el dolor leido sienten bien,
No las dudas que él tuvo,
Mas sólo la que ellos no tienen.

Y así en las canaletas de la rueda
Gira, entreteniendo la razón,
Ese comboy de cuerda
Que se llama corazón.

10 comentaris:

  1. La meva relació amb la poesia és més o menys com la teva.
    De fet, amb més desencontres que encontres... Però l'exemple que ens dones és d'aquells que no es poden passar per alt. No.

    ResponElimina
  2. Molt interessant Lluïsa! fas una lectura en portuguès i no s’entén un borrall, sort de la traducció per copsa, una mica, de què va. Llavors, intentes recitar-les i està clar! no hi ha res com la llengua original per notar la sonoritat i la rima!

    ResponElimina
  3. "Comboyo" es pot traduir en català com a tren.

    Aquest tren de corda
    que anomenem cor.

    Deliciós.

    ResponElimina
  4. Coneixes Màris Torres? http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/torres/mahalta.html

    un exemple que em fa disfrutar de la paraula.

    Bona lectura!

    ResponElimina
  5. Ja sabeu que jo sóc dels estranys individus que compren poesia ... i la llegeixen! Ai lás.

    En fi, que mai està de més fer certes descobertes.

    ResponElimina
  6. Eulàlia; ben mirat, escoltar segons quins cantants fa que la poesia ens arribi més fàcilment i sense adonar-nos-en.

    Isabel; tens raó, no hi ha res millor que la versió original.

    Marc; qui en va fer la traducció ho devia fer de manera literal, sense buscar quina paraula li aniria millor per expressar el que deia el poeta.

    Montserrat; em sap greu dir que molt poc... Li hauré de dedicar més temps.

    Joan; així que era això... ;)

    Està molt bé, això d'anar descobrint, i més si, qui t'hi porta i et guia, en sap.

    ResponElimina
  7. A mi, sincerament, la poesia no m'entra per més que m'agradaria. Curiosament, m'agrada escoltar-la, que me la llegeixin... una estona; llegir-la jo, no, no m'agrada, no sé perquè. Crec que m'acabo fixant més en les rimes i en qüestions formals que en el missatge, i no li veig la gràcia.

    No es pot saber de tot, ves.

    ResponElimina
  8. Ferran, si a tothom li agradés el mateix, seria molt avorrit i no tindríem res especial per compartir.

    ResponElimina
  9. Au, ja està. Moltes gràcies, Lluïsa, pel teu post. A veure si ara us agrada el meu.

    ResponElimina
  10. Marc; t'has descobert tu sol, després no em demanis explicacions.
    Ens veiem! Un petó!

    ResponElimina