Sovint fem servir les paraules massa lleugerament donant-los una importància molt inferior a la que realment tenen; ara mateix, i per posar un exemple: que alci la mà aquell/a que no hagi dit alguna vegada allò de “estic deprimit/deprimida”. És molt possible que cap dels que ho hem fet haguem patit aquesta malaltia en algun moment o que l’hagi patit algú proper.
Un altre exemple és la que dóna nom al post, desconnectar (en català publicitari seria “fer un kit-kat”). Segons una de les definicions que ens dóna el DGLC (Deixar de prestar atenció), aquest verb sembla que serviria per un moment puntual: que algú o alguna cosa ens atabala, que no hi ha manera de què allò que tenim entre mans avanci, que ... Doncs apa, ho “aparquem” una estona i llestos. Però no, majoritàriament el fem servir quan ja no podem més; i aquí és on volia anar a parar.
Després de molts mesos treballant en equip, amb els components d’una llista, per preparar les passades municipals; de seriosos problemes laborals (sortosament superats); de setmanes emocionalment difícils; i d’unes quantes coses més, aquests dies he pogut DESCONNECTAR (sí, amb majúscules). Durant quatre dies, tres si comptem les hores, ho he fet de tot i de gairebé tothom, que sempre hi ha qui t’acompanya a tot arreu, encara que no hi sigui físicament. Una capital europea, moltes hores per pensar o per no fer-ho, llargues passejades, museus, història, natura, converses agradables (es que no sempre estava sola), silencis compartits...
“Em sembla que el temps no existeix. Crec que és una convenció que utilitzem mentre som en aquesta vida. Com sinó podríem endreçar els nostres pensaments?” Això ens ho deia el Ferran fa uns dies en un post nostàlgic i hi estic molt d’acord. La percepció que tenim del pas del temps, fraccionat de moltes maneres, unes molt curtes i altres eternes, depèn molt del moment i de l’estat anímic. Aquests dies, en que senzillament m’he deixat portar, he tingut l’agradable sensació de que el temps seguia el meu ritme pausat i tranquil. Permeteu-me que tot el que m’ha donat aquesta escapada m’ho quedi per mi; això sí, us regalo unes fotos.
Marienkirche
Alexanderplatz avall
L'Spree
La Catedral de Berlín
L'Altes Museum
El Bundestag
La Porta de Brandemburg
La Catedral Alemanya (Gendarmenmarkt)
Gendarmenmarkt
La Torre de TV des de Friedrichstrasse
Mare amb fill mort (Käthe Kollwitz) -
Neue Wache (Nova Guàrdia)
El Pèrgam (tot i que no calia)
En record dels parlamentaris morts dels
partits comunista i socialista
Comença el darrer dia
Quines fotos!! Uaaau!! m'agradaria moltíssim conèixer Berlin... Bé, tot arribarà el dia que sigui, de moment ara en fem un tastet amb les fotos que ens has portat :-))
ResponEliminaAquesta frase d'en Ferran m'agrada molt, és tot tan relatiu!
Enhorabona! Crec que jo fa temps que començo a necessitar també això de desconnectar: darrerament dedico massa temps a la feina i el que no és la feina, però ja no sé què vol dir descansar per molt que ho intentin (sempre tinc una mena de runrun al cap que fa que no descansi).
ResponEliminaUn cop que ja m'he queixat, vaig a la part positiva: que diferent és Berlín a la primavera, oi? No té res a veure amb aquell Berlín que vam visitar al desembre, però tots dos Berlíns són interessants, atractius i ben bonics!
Me n'alegro que t'hagi servit per desconnectar i per aturar una mica el pas del temps.
Una abraçada!
M'ha agradat el teu post. I també crec que m'agradaria Berlín, una de les grans capitals europees i on esdeveniments tant importants de la història hi han tingut lloc. També estic d'acord amb tu pel que fa a la relativitat del temps. A mi també m'ha passat que quan he fet algun viatge o he desconnectat fent algun tipus d'activitat diferent a la habitual durant uns dies, la sensació de com passa el temps és diferent. Inclús, a vegades, tens l'esperança de quan tornis a la"normalitat" quelcom haurà canviat i la realitat serà diferent. Al cap de poc, però , te'n adones que la rutina ens torna a engolir. Què hi farem! Salutacions!!
ResponEliminaUna bona desconnexió ajuda a una reconnexió més neta.
ResponEliminaCom dui aquell, sempre ens quedarà Berlín... era així, oi?
Assumpta, segur que algun dia seràs tu qui ens ensenyi fotos de Berlín.
ResponEliminaNecessitava una mica de temps per mi Nur, i sí, Berlín a la primavera és un jardí inmens.
Una abraçada per tu també!
Josep LLuís, encara és tot molt recent i no em costa gaire reviure les sensacions viscudes, tot i que el dia a dia poc a poc va guanyant terreny.
Joan, em sembla que la versió original no era ben bé així... però tan se val, ens ho fem nostre i ens quedem tan amples.
FELIÇ SANT!! :-))
ResponEliminaMoltes gràcies Assumpta :-)) Quina sorpresa més agradable.
ResponEliminaLa veritat és que jo jugo amb avantatge: tinc un germà que es diu Lluís, la sogra Lluïsa i un marit Josep-Lluís... mai em passa el 21 de juny ;-))
ResponEliminaJo ja m'espero poder arribar a Formentera i desconnectar durant sis dies, i espera't, que ni diré ni mu!
ResponEliminaZel, quan vaig marxar, molt poca gent ho sabia.
ResponElimina