Feina ben feta

Si no em falla la memòria, fa un parell de temporades que al meu poble tenim Penya Blaugrana, de la que encara no en sóc sòcia, malgrat alguna conversa amb el seu president. Ahir, per primera vegada, hi vaig anar per seguir el partit de la final de la Champions, després de quedar amb algú que finalment no va poder venir, però com que tots ens coneixem...

Sí, la victòria d’ahir és la culminació de la feina feta durant tota la temporada; la regularitat n’és part important per guanyar la Lliga o per arribar a dues finals i, esportivament parlant, això els converteix en el millor equip, però per mi , i suposo que per molts, la força del Barça, el què els fa ser els millors, és la seva humanitat. Gran gest el de cedir el braçalet de capità a l’Erik Abidal per què fos ell qui aixequés la Copa, he de reconèixer que em va emocionar.

Un cop passada l’eufòria del moment, aquest matí, fent un cop d’ull ràpid a la premsa (després d’escriure aquest post ho faré ben fet), he anat directe a saber que va passar a Plaça Catalunya amb les celebracions; ells si que fan la feina ben feta: organitzats, pacífics, respectuosos,... sento que em representen i, sobretot  avui, em fan sentir orgullosa; orgullosa per la decisió de mantenir l’acampada, i també  perquè van saber aïllar-la de tota aquella gent que hauria servit per donar arguments a certs polítics per intentar fer-los callar.

Com orgullosa estic també d’en Ferran (us en parlo perquè avui ho ha fet al seu bloc). Sé que tirar endavant el seu projecte de futur no és gens fàcil, que ha d’anar pas a pas, que hi ha moltes coses a tenir en compte, que s’han de prendre decisions importants,... però estic segura que se’n sortirà.

Som molts els que, de manera anònima, fem o intentem fer bé la nostra feina i que només els del nostre entorn més proper ho valoren, però no per això deixem de fer-ho i, almenys a mi, quan algú m’ho agraeix, em fa sentir especial.