Fa uns dies, jugant, vaig estar remenant el
calaix de les petites coses del passat que tinc a la memòria buscant-ne una que
fos prou desconeguda i engrescadora alhora. Mentre ho feia en van sortir unes
quantes; unes eren evidents, altres ja sabudes, alguna sí que servia, i d’un
racó del fons, una d’aquelles que són més personals; però no era ni el moment
ni el lloc per deixar-la anar, no tant pel fet en sí com per les possibles
explicacions posteriors.
Una petita cosa que és part d’una més gran i
que des de fa temps tinc guardada darrere d’aquella porta tancada, però no amb
clau, perquè m’agrada entrar-hi de tant en tant i treure-li una mica la pols,
que malgrat tot va tenir coses bones; més aviat ho faig per recordar les
que no ho van ser tant, i és que són aquestes les que ensenyen.
Hmmm... sóc jo, o és una mica críptic, el post? Me'n vaig a esmorzar, potser després ho vegi més clar! :)
ResponEliminaOstres, en Ferran gairebé m'ha predit el comentari :-) Tot i que jo no vaig a esmorzar a aquestes hores hehehe
ResponEliminaAnava a dir que, malgrat que és tot molt misteriós, crec que deu ser alguna cosa bona, perquè el poema és molt maco :-)
Les coses bones s'han de recordar i les dolentes, quan ja no fan mal, també, sobretot perquè no les repetim.
ResponEliminaPetó, Lluïsa!
Ferran, ja ho has vist més clar o segueixes sense entendre res?
ResponEliminaAssumpta, en aquell moment ho era.
I tant Rita, tu sí que ho has entès!