dimecres, 6 de juliol del 2011

Invisible

M’agrada la meva vida i això que no m’ha estat fàcil arribar fins aquí; tinc unes quantes cicatrius que em recorden constantment el llarg camí que m’hi ha portat. He ensopegat amb pedres prenent decisions equivocades; he pagat preus molt alts en certs peatges; m’he arriscat seguint camins que no m’han portat enlloc; absències que m’han fer vessar mars de llàgrimes; trens que passaven i no podia agafar;... Sóc conscient que, per més tranquil·la que estigui ara, per més que m’agradi el que m’envolta, coses d’aquestes em seguiran passant; i les patiré, i em faran mal, i d’alguna manera lluitaré per seguir endavant.


                             

Però sempre hi ha un dia d’aquells en que, només obrir els ulls, ja sé que no serà un bon dia, que per ganes em quedaria al llit, deixant passar les hores esperant que arribi l’endemà, però no pot ser, les responsabilitats fan que em llevi i és la rutina la que fa les primeres coses. El pas de les hores no m’ajuda gens, més aviat fa el contrari, evidencia que realment no és un bon dia quan, sense cap raó aparent, se’m fa un nus a la gola i m’agafen ganes de plorar. Després d’això la negativitat s’accelera i tot es fa una muntanya: els secrets dels altres es tornen feixucs i difícils de portar; els silencis consentits, que neixen d’una necessitat vital, s’omplen amb les veus dels meus dubtes i les meves pors; actituds alienes que fan alentir el pas del temps; trobades i converses que no aconsegueixen fer desaparèixer els fantasmes del passat;... Amb una mica de sort, aquesta sensació no s’allarga gaire, però sí les seves conseqüències. Per una vegada, necessito ser jo qui rebi alguna cosa; sento que em cal una abraçada, o un gest, que em digui que tot està bé, però sembla que ningú se n’adona mai. Potser sí que en moments així em torno invisible.

5 comentaris:

  1. ...un granpost de sentiments.

    un abraçada

    ResponElimina
  2. Doncs aquí en tens una de ben forta d'abraçada!... Bé, en tens dues, que des de València ja fa estona que te n'han posat una :-))

    El teu post és dur i trist... i és que a vegades les coses no van com voldríem i, com tu molt bé expliques, tot es posa costa amunt. Costa molt de comentar un post així, tan sortit de dins... però és que no volia passar sense dir res.

    Pensa que el dia d'avui ja s'acaba i que potser demà tot serà millor. Ho hem d'esperar... així t'ho desitjo, de tot cor!

    Fins i tot la cançó et diu que segueixis, que no et rendeixis :-)

    ResponElimina
  3. Pel que expliques i com ho expliques, es nota que ets una persona molt sensible i intel·ligent. Sovint tenim la sensació de que donem més del que rebem i de que la vida és una successió de fracassos i decepcions. Però crec que es pot ser més feliç essent inclús generós amb aquells que no ho són amb nosaltres. bé, en qualsevol cas, que no et falti tampoc la meva abraçada. :).

    ResponElimina
  4. Que bé, tres abraçades!!! Si no us fa res, les guardaré per la propera vegada que em senti invisible.

    Noséqui; de vegades, explicar com et sent ajuda a superar-ho.

    Gràcies pels teus desitjos, Assumpta; va ser un dia horrible, que afortunadament ha quedat enrere.

    I com pots veure, hi ha música i cançons per tot.

    Josep Lluís; amb els anys he après a acceptar-me tal com sóc, amb totes les seves conseqüències; i sincerament, a qui no li agradi, que no miri.

    ResponElimina
  5. Pots sumar-ne un altra, d´abraçada. I també, si vols, t´explico l´estratègia que tinc jo quan tot es torna gris. Canto. Sí, canto i camino, molt ràpid, per cansar-me i espero que la seretonina faci acte de presència (que la fa) i llavors, em sento millor!
    Ptons!!!

    ResponElimina