Tarda de vacances

Acabo de dinar i pujo al porxo per llegir una estona i qui saps si també fer una becaina, còmodament asseguda a la meva cadira.

Mentre m’acosto al final de la novel·la que tinc entre mans, una història dura, sembla que el temps també en vol ser protagonista perquè, de lluny, es comencen a sentir trons. Si que el cel s’ha anat tapant, però el tros que veig des d'on sóc no sembla gaire amenaçador. Després de sentir-ne uns quants, de trons, arriben les primeres gotes, grosses, que mentre van mullant la terra seca pel sol d’estiu, desprenen aquella olor efímera i que a mi m’agrada tant. Poc a poc, la intensitat de la pluja i el vent augmenten, al mateix temps que la temperatura baixa uns graus i jo arribo al final del llibre. El xàfec dura una estona i quan, per la llum, sembla que els núvols es comencen a aprimar, tot es tenyeix d’un color més intens, més lluent. Encara acompanyat de pluja, el sol treu tímidament el nas per primera vegada després de la tempesta, però és torna a amagar, com si encara no fos el seu moment. Finalment el so de la pluja deixa pas al del degoteig de les teulades i el de l’aigua que llisca muntanya avall i passa pel costat de casa. I, ara sí, el sol ja no te vergonya i, mentre amb la seva escalfor va eixugant el terreny, també juga amb les gotes de pluja que s’amaguen a les fulles dels dos ametllers que tinc davant. Des de la meva cadira em quedo absent observant com aquests arbres, quan no es mouen, semblen plens de diamants; però que la lleugera marinada fa que, en bellugar les seves branques, tingui la sensació d’estar mirant un cel verd ple d’estrelles espurnejants.