dissabte, 10 de setembre de 2011

Regal virtual

Vivim en un món tan materialista que tot esdeveniment ha d’anar acompanyat d’un regal; fins i tot hi ha qui espera el dia assenyalat pensant més en la quantitat de regals que rebrà, que no pas en la importància del dia. I a mi que m’agrada que la gent que m’importa, senzillament se’n recordi i em digui alguna cosa...
Potser com que no sóc gaire de regals, em costa molt saber què triar quan n’he de fer algun. I la cosa es complica quan la persona en qüestió et diu explícitament que no vol res. Per sort hi ha vegades en que no ets l’única que està en la mateixa situació i això fa les coses una mica més fàcils, o no. Troba’t, comença a parlar, dóna idees, decideix, tira-ho endavant, ... fins que arriba aquest moment, el de donar-li.

Per molts anys, guapo!!!





PS: Trobo que està bé això dels regals virtuals... excepte per una cosa, no veus la cara que fa la persona que el rep.

13 comentaris:

  1. Haha!! Tens tota la raó amb això de la cara del "regalat". A aquestes hores, em sap greu, no m'ofereixo a fer-me una foto del caretu, perquè creu-me, està qualsevol cosa menys presentable, hehehe...

    Moltes, moltíssimes gràcies també a tu, Lluïsa. Estic segur que si haguessis cantat no plouria, però... jo hauria fet el mateix que tu, hehe.

    Vielen Dank, i un petonàs!!!!! :-)

    ResponElimina
  2. Ferran, es que intento imaginar-me la meva cara davant d'un regal així i no puc.
    I en això de cantar... millor no temptar a la sort, no? ;-)
    Un bon grapat de petons!!!

    Gràcies Rita, petonets per tu, també!!!

    ResponElimina
  3. un regal divertit i col·laboratiu com aquest sempre ve de gust participar-hi i al final la satisfacció dels 'donants'és tan gran que la 'cara' del 'regalat' ens la podem imaginar de sobres!

    sou un equip genial!
    gràcies per ser-hi i ser com sou!
    molts petons Lluïsa!

    (i no, no hagués plogut segur!)

    ResponElimina
  4. caram quin regal! apa que no us ho heu passat bé :)

    ResponElimina
  5. No sé com, però sí que és veritat que hauríem d'haver orquestrat alguna manera per veure la seva reacció. No us cregueu que és fàcil posar-se davant d'una càmera i cantar: quina vergonya! bé, ja s'ha vist al vídeo, oi? :P

    ResponElimina
  6. Mar, a tots plegats ens cal ben poca cosa per engrescar-nos, per començar a donar idees, per anar polint detalls... ens entenem tan bé!!!
    I si plou, que espero que no, al menys sabré que no he estat jo, hihihi...

    No ho saps prou Clídice; ens estem tornant uns experts en preparar-li sorpreses al Ferran sense que se n'adoni.

    Ostres, sí, Nur; i és que, per més que ens ho expliqui, no és el mateix.

    ResponElimina
  7. Segur que es va quedar amb la boca ben oberta i va exclamar un gran UUUUUAAAALAAAAAAA :P
    Que bonic tot plegat! :-)

    ResponElimina
  8. Doncs sí, mentre obria els ulls com a taronges, un UAAAALAAA! va sortir, com un coet, de la meva boca :))

    Peaso artistes que sou!!!

    ResponElimina
  9. Nois, d'això no en tinc cap dubte :-D

    ResponElimina
  10. lluïsa, no saps el que et vas perdre! era una oportunitat per fer allò que no et creies capaç de fer. jo no ho hauria dit mai de mi mateixa... pero pensant en que només seria una entre un 'monton' m'hi vaig tirar... i ara si plou ja sabrem que he estat jo... però és el de menys! :-)

    ResponElimina
  11. Imagino l'expressió d'en FERRAN i segur que mereix foto!!! :-))

    Magnífica sorpresa!!

    ResponElimina
  12. Kika, va fer una nit fantàstica, ara ja saps que no cantes tan malament, hehehe...

    Assumpta, els berlinesos en sabem força de treballar en equip, a distància i d'amagat d'en Ferran. I sí, segur que la seva cara era de foto de les bones.

    ResponElimina