dissabte, 26 de novembre de 2011

Apunt mèdic




Nom científic:
1.TBfC (1ª Trobada Blocàire fora de Catalunya).

Nom comú:
Berlinitis aguda crònica.

Descripció:
Aquesta és una d’aquelles malalties anomenades rares i pertanyent al subgènere de les molt rares, ja que afecta tan sols a un reduïdíssim grup d’individus (quinze concretament) que la van desenvolupar definitivament, avui fa un any, a la freda capital alemanya, després de setmanes de patir-ne els símptomes previs.

Símptomes:
Els més destacats en la seva fase prèvia (des d’un mes i mig abans, aproximadament); nerviosisme en augment, treball en equip i complicitat (amagada, en bona part del procés).
En la fase imminent (unes hores abans de l’esclat definitiu), poc a poc el nerviosisme es converteix en tranquil·litat, i a la complicitat se li suma la confiança.

Contagi:
El virus d’aquesta malaltia va sorgir de forma espontània a començaments de juny del 2010 infectant, poc a poc, a una quantitat indefinida de persones, però només van ser aquestes quinze les que la van patir amb totes les seves conseqüències tan bon punt van trepitjar sòl berlinès.

La malaltia:
La seva característica principal consisteix en voler compartir. Des del primer moment, parlar amb uns i altres per anar-se coneixent i fer les coses junts o en petits grups, però mai sols, és més que evident.
Estar pendents els uns dels altres, descobrir, riure o jugar són altres de les manifestacions que apareixen en aquesta malaltia.
L’entorn més proper del afectats conviu amb els seus efectes però no els pateixen directament.

Seqüeles:
Buscar i trobar ocasions per tornar a estar junts. Independentment de la vida privada de cada individu, la complicitat segueix molt viva.
S'ha pogut comprovar científicament que quan a algú li passa alguna cosa bona i la comparteix, la resta se n'alegra moltíssim; i si és just al contrari, tots s'aboquen a fer-li costat.

Tractament:
Encara no se n’ha trobat cap, ni hi ha intenció de fer-ho; els afectats no es volen curar.

En fase d’estudi:
En alguna ocasió s’ha observat que quan a un dels afectats li passa alguna cosa, encara que inicialment no en digui res, als altres (l’estudi és per saber si els passa a tots a l’hora, o només a alguns) se’ls activa un gen anomenat provisionalment “sisè sentit tietil” (de tieta; tot i que aquests gen el tenen ambdós sexes), que genera tot un seguit de casualitats que fan que l’afectat sovint acabi explicant-ho.

Curiositats:
No es coneix cap altra malaltia vírica i infecciosa que els que no la pateixen, voldrien estar-ne infectats.

Conclusions:
Patir Berlinitis aguda crònica és impossible, més enllà dels que ja la tenen, però no es descarta que en algun moment apareguin malalties similars.

Observació important:
Llegir l'annex que trobareu al primer comentari.

10 comentaris:

  1. Annex:
    Aquest post és només un divertiment per celebrar el primer aniversari de la 1.TBfC i està escrit amb tot el respecte del món per aquelles persones que, d’una manera o una altra, pateixen les conseqüències de les malalties rares.
    Si m’he atrevit a “jugar-hi” és perquè:
    1- Algú prou proper va patir una malaltia degenerativa rara d’origen genètic.
    2- Si aquesta herència li va arribar per via materna, jo mateixa podria tenir predisposició genètica a patir-la.
    3- Em fa molta, moltíssima por aquesta possibilitat.
    Si algú s’ha pogut sentir ofès per aquest post, em sap greu, no era la meva intenció.

    ResponElimina
  2. Lluïsa: sobre l'annex ànims! Esperem que no sigui així (tots els afectats per la berlinitis i jo la primera perquè... he matinat i he arribat la primera).

    Pel que fa al post, és fantàstic. No es podrien descriure millor tots els efectes provocats ni les seqüeles ni, evidentment, les poques ganes de curar-nos que tenim :)

    Gràcies, gràcies per la teva berlinitis, Lluïsa, i una abraçada ben grossa i petonets! :)

    ResponElimina
  3. Haha! M'ha encantat el "sisè sentit tietil"; és tant... Teresina!! :))
    Aquesta és una malaltia que, ja t'ho dic ara, tots estem encantats d'haver contret. Quines coses ;-)

    ResponElimina
  4. No us vacuneu mai contra aquesta malaltia! Per altra banda, a mi no m'importaria gens contra contraure-la, he he. Bon cap de setmana, Lluïsa!

    ResponElimina
  5. A mi també m'ha encantat, Lluïsa!

    Tan de bo totes les malalties cròniques fossin com aquesta, que em sembla que a molts els agradaria contreure.

    Molts ben descrits els efectes, les causes i el no tractament per seguir-la tenint per sempre.

    Un petó fort, maca!

    ResponElimina
  6. Lluïsa, em sembla que t'has deixat una cosa...
    els que la patim estem tan contents de patir-la que no volem ni sentir parlar de cap guariment cura o remei... ans al contrari, el què fem periòdicament quan veiem que la cosa decau és revifar-la (alimentar-la) amb algun mail, trobada, festa,... i així tots tornem a patir la mateixa virulència...
    tot un cas digne d'estudi i d'investigació...

    Felicitats berlinesos!
    Sense saber-ho la malaltia que vam contraure ens ha aportat tantes coses!
    Visca la 1TBfC!!!

    ResponElimina
  7. Que "rarus" sou els berlinesos... esteu malalts i no us voleu curar!! :-DD

    Paraula de comprovació: SUBLYM

    Aquest blogger té cada cosa!! ;-))

    ResponElimina
  8. És un gust patir aquesta malaltia, Lluïsa!
    Un abraçada berlinesa...

    ResponElimina
  9. Ep, una malaltia no pot ser malaltia si ningú se'n vol curar. No pot ser-ho, no. Ves que no es tracti d'una mutació d'aquelles que millora l'espècie...

    ResponElimina
  10. Que bé! Soc un malalt crònic! Vull demanar-me la baixa per llarga enfermetat! :P

    ResponElimina