Fa mesos que, de tant en tant, m’arriba un
mail parlant de l’onze de l’onze de l’onze i de la sort que tindré si el
reenvio; us he de dir que tant els mails com la meva sort van directament a la
paperera.
El dia d’ahir, (ja ho sé, vaig tard), segur
que hi ha gent que el tindrà com a un dia “diferent” per alguna raó: el
naixement d’un fill/germà/nebot/..., la pèrdua d’algú estimat, el primer dia
d’alguna cosa, aquell viatge a...
El pas del temps s’ha convertit en una
obsessió per a molts i els anys, mesos, dies, hores, no són més que una manera
de tenir-lo mínimament endreçat i controlat, ja que la percepció que se’n té,
depenent del què estiguis vivint a cada moment, no és sempre la mateixa.
Aquests dies, el meu pare em deia que no
entenia tot aquest enrenou per l’onze de l’onze de l’onze si l’any que ve
tindrem un dotze del dotze del dotze, i té raó, no n’hi ha per tant. Això sí,
si arribo a l’onze de l’onze del cent onze en bones condicions, que ho dubto
molt, potser sí que llavors serà un dia especial.
Em sembla que a Catalunya -vaja, pel que vaig llegint- se li ha donat molta "importància", a la tonteria aquesta del dia 11. Aquí no se n'ha parlat gaire, la veritat, i francament, ho celebro.
ResponEliminaEl teu pare té tota la raó. A vegades perdem el temps en unes foteses... Penso jo, que totes aquestes coses són reflex de les nostres inseguretats.
ResponEliminadona, es que hi havia el sorteig especial de l'once! :-D
ResponEliminaDoncs quina sort Ferran; allà sou més seriosos i no perdeu el temps amb tonteries.
ResponEliminaI tant Josep Lluís, i també el voler fugir de la realitat.
És clar Kika, era això!!! Com es nota que no hi jugo ;-)