diumenge, 26 de febrer del 2012

Currículum


Fa molts, molts dies que li dono voltes a com escriure aquest post, no només pel tema sinó, sobretot, per com m’ha fet sentir tot plegat.

Qui més qui menys, en algun moment de la nostra vida laboral, gairebé tothom ha necessitat un currículum (digues-li currículum, digues-li referències) a l’hora de buscar/trobar feina; alguns fins i tot l’han inflat “una mica”, oi senyora consellera? La formació acadèmica, en principi és fàcilment demostrable i l’experiència fent anar una determinada eina, tard o d’hora també.

Quan et diuen que tal dia començarà a treballar una nova companya que ha estat 25 anys fent-ho en una mateixa empresa i portant una determinada màquina penses, almenys jo, que tindràs algú a prop de qui podràs aprendre, que 25 anys són molts anys d’experiència adquirida, i una bona oportunitat per intentar fer millor part de la teva feina. Sis mesos després, les expectatives s’han convertit en un malson. Deixaré de banda que, amb el dia a dia, he anat adonant-me que és del tipus de persona que no m’acaba d’agradar, però això no és un gran problema, ja que treballant es parla poc, i si puc intento tenir el cap a un altre lloc; com deia, obviant això, en aquest temps he pogut comprovar que l’experiència no la dóna la quantitat de temps treballat, la dóna el què has après mentre ho feies, i no en tinc cap dubte que en aquest cas és així.

Em costa molt d’entendre... bé, no, directament no entenc que després de tota una vida fent anar una mateixa eina, algú no sigui capaç de conèixer-la, de saber com funciona, de saber solucionar els possibles problemes... I el que és encara pitjor és que et facin responsable de la seva ineptitud després d’haver invertit part del teu temps laboral, i també del personal, intentant ajudar.

En fi, que no es pot anar venent una “suposada” experiència si a l’hora de la veritat no la pots demostrar i un simple “pelacanyes” (que ningú es senti ofès, en aquest cas el “pelacanyes” sóc jo) t’acaba passant la mà per la cara.

PS: Us deixo amb qui m’ha estat acompanyant mentre escrivia, feia i desfeia, rectificava... Bon diumenge!

5 comentaris:

  1. Noia, hi ha gent que és un desastre, i no s'hi pot fer res. La putada és quan hi hem de conviure, esclar: 8 hores al dia, cinc dies per setmana, són moltes hores i molts dies.

    Qüestió de posar-se la caputxa, concentrar-se en un mateix i la gent del voltant en qui sí paga la pena concentrar-se, i a la resta, amb perdó, que li donin pel sac.

    Bon diumenge, i bona setmana tinguis.

    ResponElimina
  2. Ànims Lluïsa! Com diu en Ferran, caputxa i que la bombin.

    Bona setmana :-)

    ResponElimina
  3. El pitjor no és haver de treballar amb qui no en sap, sinó que si s'equivoca te'n facin responsable a tu, això és absolutament injust...

    Bé, suposo que amb el temps es veurà qui en sap i qui no... Ànim!! :-))

    ResponElimina
  4. les injustícis hi seràn, facis el que facis. només es pot aprendre a conviure-hi. i tu ja ho estàs fent molt bé. ànims!

    ResponElimina
  5. Ferran, Jordi, la caputxa la porto posada tant temps com puc, però me l'haig de treure cada vegada que la cap ha de sortit; coses de les responsabilitats laborals.

    Assumpta, les coses dins l'empresa estan molt clares i jo molt tranquil·la. Em sento valorada.

    Kika, solucionar-ho no està a les meves mans, més enllà de l'actitud, però sí que estic en bones mans.

    ResponElimina