#tweetbier12

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la meva primera trobada tuitàire, això sí, convidada directament per l’amfitrió, un amic de tota la vida, i no pas seguint una convocatòria feta des del timeline per alguna de les persones (poques) a les que segueixo o que aquestes segueixen.

He d’afegir, també, que no li acabo de trobar el què, a aquesta xarxa social, potser perquè per trobar-li sentit necessites estar-hi connectat constantment, i aquest no és el meu cas.

Una de les excuses (l’altre no us l’explicaré) d’aquesta trobada era fer un tast de les cerveses artesanes que fan l’amfitrió i un amic seu; procés en el que he participat un parell de vegades.

Sóc la primera d’arribar, és el què té viure a dos minuts a peu de casa seva, i al cap de poc ho fa el segon, el seu amic. Salutacions i a esperar, tranquil·lament asseguts i parlant, que la resta vagin arribant, poc a poc, sols o de dos en dos, des de diferents punts de la geografia catalana. Cada vegada que sona el telèfon és el senyal de que algú ha arribat i se l’ha d’anar a buscar al punt on s’han de deixar els cotxes; bé, això o que s’ha perdut.

Quan hi som tots, comença la festa, i ho fa amb l’explicació de com es fa la cervesa i les diferències que hi ha entre les tres varietats que tastem. Copes passant de mà en mà, comparant color, sabor, textura i triant quina ens agrada més; i tot en mig de fotos i més fotos.

Liquidades 8 cerveses, així, com qui no vol, és hora de treballar en equip i mentre uns ens quedem parant taula, els altres, els fumadors, se’n van cap al terrat a coure botifarres i baldanes pel dinar. La primera part de l’àpat no es diferencia de qualsevol altre fins que, un cop desapareguda la sensació de gana, els mòbils, tots connectats via wifi, comencen a substituir als coberts.

L’atzar ha volgut que els que tenim mòbil i el fem servir com el que és, un telèfon (3); qui fa servir twitter només per qüestions laborals (1) i qui ni tan sols en té, de twitter (1), seguéssim al mateix costat de la taula i la resta (8) a l’altre. Ha arribat un moment en què els cinc ens hem assegut en semicercle observant-los com qui està veient un espectacle; les mirades, gestos i comentaris, (sobretot dels tres que ni tenim el mòbil a mà), són de no creure’ns el què estem veient.

 La resta de la vetllada no ha estat tant “espectacular” com aquesta estona, però sí que tothom segueix tenint els mòbils, sinó a les mans, a molts pocs centímetres i els carregadors ocupant part dels endolls de la casa.

Amb el pas de les hores, els participants han començat a marxar, quedant només els que es queden a dormir i, amb l’excusa d’estirar una mica les cames, tot donant un tomb pel poble m’han acompanyat fins a casa. Darrers petons i final d’un dia inoblidable (?)

El què sí que em va permetre aquesta experiència, va ser constatar, amb el poc que els segueixo, que uns no són tant diferents a una banda i altra d’una pantalla, però altres no tenen res a veure.