diumenge, 19 de febrer de 2012

Dol



No sé perquè però fa dies que el record de la meva àvia és molt present en el meu dia a dia i les llàgrimes m’han tornat a negar els ulls. És normal que quan s’acosta la data de l’aniversari de la seva mort (2005), inconscientment alguna cosa es remou, el què passa és que això no serà fins al juny.

Aquell mig somriure que només s’esborrava de la seva cara quan la malaltia (Alzheimer)  li feia sortir una tossudesa desconeguda per nosaltres; les carícies que necessitava fer-li, potser per intentar donar-li una mica de la meva vida mentre la seva s’anava apagant; el dolor intens dels darrers dies i també dels posteriors; la buidor d’arribar a casa i no veure-la; tocar aquella porta que a la nit sempre era oberta... 

Tota la vida juntes i un dol que no s’ha acabat.

6 comentaris:

  1. No crec que arribem a superar mai la mort dels nostres avis i àvies; de fet, la mort de ningú que ens hagi important profundament en vida. Per això convé tenir presents les vivències compartides: aquestes no se les endurà ni la mort!

    Animitus, Lluïsa.

    ResponElimina
  2. Allà on sigui, segur que es posa contenta quan veu que te'n recordes d'ella. Ànims!

    ResponElimina
  3. No sé per què passen aquestes coses... potser són moments en que estem més sensibles per algun altre motiu i, llavors, ens agafa aquest enyor...

    Però és maco que la recordis... El meu pare també va morir el 2005... què ràpid passa el temps!!

    Va, xiqueta, que l'avia et vol veure un somriure ;-)

    ResponElimina
  4. Una abraçada ben i ben gran, Lluïsa!

    ResponElimina
  5. És inevitable recordar aquells éssers estimats per a nosaltres.

    ResponElimina
  6. Normalment la recordo amb molta tendresa, però de tant en tant i sense poder-ho (ni voler-ho) evitar, aquests records m'esquincen per dintre.
    Ara, aquells dies ja han quedat enrrere... fins que em torni a passar.
    Nois, noies, gràcies pels ànims!

    ResponElimina