diumenge, 11 de març del 2012

#tweetbier12


Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la meva primera trobada tuitàire, això sí, convidada directament per l’amfitrió, un amic de tota la vida, i no pas seguint una convocatòria feta des del timeline per alguna de les persones (poques) a les que segueixo o que aquestes segueixen.
He d’afegir, també, que no li acabo de trobar el què, a aquesta xarxa social, potser perquè per trobar-li sentit necessites estar-hi connectat constantment, i aquest no és el meu cas.

Una de les excuses (l’altre no us l’explicaré) d’aquesta trobada era fer un tast de les cerveses artesanes que fan l’amfitrió i un amic seu; procés en el que he participat un parell de vegades.


Sóc la primera d’arribar, és el què té viure a dos minuts a peu de casa seva, i al cap de poc ho fa el segon, el seu amic. Salutacions i a esperar, tranquil·lament asseguts i parlant, que la resta vagin arribant, poc a poc, sols o de dos en dos, des de diferents punts de la geografia catalana. Cada vegada que sona el telèfon és el senyal de que algú ha arribat i se l’ha d’anar a buscar al punt on s’han de deixar els cotxes; bé, això o que s’ha perdut.
Quan hi som tots, comença la festa, i ho fa amb l’explicació de com es fa la cervesa i les diferències que hi ha entre les tres varietats que tastem. Copes passant de mà en mà, comparant color, sabor, textura i triant quina ens agrada més; i tot en mig de fotos i més fotos.
Liquidades 8 cerveses, així, com qui no vol, és hora de treballar en equip i mentre uns ens quedem parant taula, els altres, els fumadors, se’n van cap al terrat a coure botifarres i baldanes pel dinar. La primera part de l’àpat no es diferencia de qualsevol altre fins que, un cop desapareguda la sensació de gana, els mòbils, tots connectats via wifi, comencen a substituir als coberts.
L’atzar ha volgut que els que tenim mòbil i el fem servir com el que és, un telèfon (3); qui fa servir twitter només per qüestions laborals (1) i qui ni tan sols en té, de twitter (1), seguéssim al mateix costat de la taula i la resta (8) a l’altre. Ha arribat un moment en què els cinc ens hem assegut en semicercle observant-los com qui està veient un espectacle; les mirades, gestos i comentaris, (sobretot dels tres que ni tenim el mòbil a mà), són de no creure’ns el què estem veient.
 La resta de la vetllada no ha estat tant “espectacular” com aquesta estona, però sí que tothom segueix tenint els mòbils, sinó a les mans, a molts pocs centímetres i els carregadors ocupant part dels endolls de la casa.
Amb el pas de les hores, els participants han començat a marxar, quedant només els que es queden a dormir i, amb l’excusa d’estirar una mica les cames, tot donant un tomb pel poble m’han acompanyat fins a casa. Darrers petons i final d’un dia inoblidable (?)




El què sí que em va permetre aquesta experiència, va ser constatar, amb el poc que els segueixo, que uns no són tant diferents a una banda i altra d’una pantalla, però altres no tenen res a veure.

5 comentaris:

  1. A mi tampoc no m'atrau especialment, Twitter. Hi sóc, ara porto uns dies entrant-hi amb una certa assiduïtat, i "fent piulades" (es diu així, oi?), però no, no li acabo de trobar. Celebro saber que no sóc l'únic, hehe...

    ResponElimina
  2. L'abducció tècnica d'alguns comença a ser greu quan en comptes de viure la vida, la piulen.
    No tinc twitter com no tinc martell pneumàtic. Procuro no tenir eines que no necessito.

    ResponElimina
  3. M'ha agradat molt el teu apunt. Sóc un dels addictes i em sento retratat totalment.

    De vegades hi ha circumstàncies que fa que cerquem quelcom per diversos mitjans. Jo gràcies al twitter he pogut trobar certes finestres obertes que d'altra banda haguessin romàs tancades. Sempre he dit que la gent de twitter té un perfil força concret; si més no la gent que he conegut. I hi porto quatre anys.

    El que fas a twitter, ho pots fer al bar, a la feina, al carrer,... senzillament, és un lloc més. El que no hem de permetre és que sigui l'únic lloc.

    Una abraçada, un plaer conèixer-te!

    ResponElimina
  4. Jo... no em vaig enterar... i mira que segueixo a tres o quatre de la foto. I a tu, clar :-P

    Una de les coses dolentes de Twitter: No el mires un parell de dies i ja estàs desconnectat...

    ResponElimina
  5. Ferran, una cosa més que tenim en comú :)

    I tant, Joan, sort que a les nostres trobades això no passa, i que no canviï.
    Segur que no et cal, el martell pneumàtic? Hihihi...

    Ei Ismael, quina sorpresa trobar-te aquí, benvingut!
    Jo sóc la primera de pensar que la xarxa és una eina més a l'hora de relacionar-te, sempre que la sàpigues utilitzar. Diga-m'ho a mi que vaig conèixer personalment a aquests tres senyors que també han deixat el seu comentari, i a onze persones més, en una trobada blocàire a Berlín.
    El sentiment és mutu, una abraçada per tu, també!

    Ostres Doom, em sap greu :( I mira que n'havíem parlat amb el Marc, que si algun dia es feia una trobada cervesera t'ho diríem. Sorry darling.

    ResponElimina