diumenge, 6 de maig de 2012

Cartes


Actualment amb la tecnologia a l’abast de la majoria, si més no a una bona part del planeta, escriure cartes a la manera tradicional cada vegada es fa menys. Vivim en un món on tot va molt ràpid i esperar uns dies a saber el que ens vol explicar una altra persona, és haver d’esperar massa temps. Perquè he d’agafar bolígraf i paper, escriure, posar-ho en un sobre, enviar-ho i esperar, si amb un correu electrònic o un sms acabo abans?


Aquesta capsa és molt especial per mi; bé, el seu contingut. Que jo recordi, sempre havia sabut el que hi ha a dins, però el respecte per la intimitat estava per damunt, fins i tot tenint permís per obrir-la, mai ho vaig voler fer en vida de la meva àvia, la seva propietària.


Aquí és on ella guardava les cartes que el meu avi, (llavors encara el seu promès), li va anar enviat mentre va ser a la guerra. Cartes on parlava del dia a dia al front i també de com l’estimava i l’enyorava.


Fins i tot hi ha guardada la seva cartera amb el darrer DNI, el carnet d’excombatent, targetes de visita i adreces apuntades en trossos de paper, i també el carnet provisional de militant de “F.E.T.  y de la J.O.N.S.” Sí, ja ho sé, això fa mal d’ulls, però en aquell moment eren les seves idees, encara que més tard no les acabés de compartir, segons m’explicava la meva tieta fa uns dies.




I en mig de totes aquestes cartes, n’hi ha una de diferent. És una mena de diari de guerra, dirigit als seus pares i germanes, que en realitat és un comiat per si no tornava a casa (el van ferir a la Batalla de l’Ebre).

Fa unes setmanes, parlant amb la meva tieta (germana de la meva mare) li vaig dir que en sabia poques coses de l’avi Ramon. No el vaig conèixer, com ja vaig explicar aquí, i ara, poc a poc i via mail, va compartint amb mi els seus records de filla. I m’agrada. M’agrada poder omplir, ni que sigui una mica, els molt espais buit que hi havia de la vida d’algú que és part de mi, però, en el fons, un desconegut.

2 comentaris:

  1. Això és com un petit museu... i, a més, d'algú molt proper!! Ha de ser molt emotiu llegir-ho :-)

    Saps? M'has fet pensar que no tinc ni un sol escrit amb la lletra del meu pare... i m'agradaria tenir-lo. Què estrany que no ens adonem abans d'aquestes coses...

    ResponElimina
  2. Res... que m'he quedat a mitja resposta :-)

    La meva mare té unes cartes dels seus pares d'una temporada que, per motius de salut, van haver d'estar separats... No sé qui estava malalt, crec que un dels fills i el van portar al poble, a que es refés. Hi va anar la mare (la meva àvia) amb els petits... i el pare era a Barcelona, on treballava.

    Jo les he llegit i són precioses! Què bé escrivia la meva àvia, i quines coses tan maques deia!

    Bé... no ho explico bé. Les cartes són només les d'ella... les que enviava des del poble (a Alacant) a Barcelona... aquestes són les que es van trobar a Barcelona...

    Les hi demanaré, a veure si em deixa fer una còpia...

    La lletra del teu avi... quina cal·ligrafia tan cuidada que tenien, oi? :-)

    ResponElimina