diumenge, 29 de maig del 2011

Feina ben feta

Si no em falla la memòria, fa un parell de temporades que al meu poble tenim Penya Blaugrana, de la que encara no en sóc sòcia, malgrat alguna conversa amb el seu president. Ahir, per primera vegada, hi vaig anar per seguir el partit de la final de la Champions, després de quedar amb algú que finalment no va poder venir, però com que tots ens coneixem...

Sí, la victòria d’ahir és la culminació de la feina feta durant tota la temporada; la regularitat n’és part important per guanyar la Lliga o per arribar a dues finals i, esportivament parlant, això els converteix en el millor equip, però per mi , i suposo que per molts, la força del Barça, el què els fa ser els millors, és la seva humanitat. Gran gest el de cedir el braçalet de capità a l’Erik Abidal per què fos ell qui aixequés la Copa, he de reconèixer que em va emocionar.

Un cop passada l’eufòria del moment, aquest matí, fent un cop d’ull ràpid a la premsa (després d’escriure aquest post ho faré ben fet), he anat directe a saber que va passar a Plaça Catalunya amb les celebracions; ells si que fan la feina ben feta: organitzats, pacífics, respectuosos,... sento que em representen i, sobretot  avui, em fan sentir orgullosa; orgullosa per la decisió de mantenir l’acampada, i també  perquè van saber aïllar-la de tota aquella gent que hauria servit per donar arguments a certs polítics per intentar fer-los callar.

Com orgullosa estic també d’en Ferran (us en parlo perquè avui ho ha fet al seu bloc). Sé que tirar endavant el seu projecte de futur no és gens fàcil, que ha d’anar pas a pas, que hi ha moltes coses a tenir en compte, que s’han de prendre decisions importants,... però estic segura que se’n sortirà.

Som molts els que, de manera anònima, fem o intentem fer bé la nostra feina i que només els del nostre entorn més proper ho valoren, però no per això deixem de fer-ho i, almenys a mi, quan algú m’ho agraeix, em fa sentir especial.

1 comentari:

  1. Totalment d'acord... expliques molt bé aquests sentiments: L'alegria de la victòria i l'emoció de cedir el braçalet de capità a l'Abidal fan que, tot plegat, sigui un graó més per amunt encara :-))

    Ahir, quan vaig apagar l'ordinador, ja eren quarts de dues i la premsa deia que no hi havia aldarulls a les celebracions... vaig anar a dormir més contenta encara. Però aquest matí en Josep Lluís, que llegia la premsa digital abans que jo, m'ha dit que els tarats de sempre -els que tant els hi fa l'Onze de setembre com el Dia de la Hispanidad- per anar a fer les seves destrosses, s'havien presentat a Canaletes... Sortosament, els acampats a la Plaça Catalunya van saber mantenir aïllats aquells brètols i impedir que es barregessin amb ells. M'he alegrat molt quan m'ho ha dit.

    Jo sóc votant de CiU, no ho amago mai i -és clar, si no no els hauria votat- m'agradaria que la gent acceptés els resultats de les eleccions i els deixessin governar, per tant, tots els moviments que parlen de "democràcia real" em resulten, com a mínim, sorprenents.
    Ara bé, no estic gens ni mica d'acord amb el que va passar divendres al matí: veure Mossos pegant gent asseguda, amb les mans aixecades em va empipar molt, molt. Sempre m'ha fet ràbia qualsevol abús de poder... i aquelles imatges eren ben bé això.

    En quant a en FERRAN... d'ell només puc dir coses bones ;-)) així que moltíssima sort, molta, molta!!

    ResponElimina